Per Jordi Sora / @escenadememoria
Darrera oportunitat de descobrir aquest creador francès, injustament ignorat als teatres de Barcelona fins que el Mercat de les Flors no ha decidit dedicar-li una de les constel·lacions de la temporada. A l’octubre, a Flip Book, reivindicava la memòria impura a través de la impulsió en els cossos de les imatges d’un llibre que recollia la trajectòria de Merce Cunningham, demostrant així com és possible una lectura lliure i desacomplexada de la tradició. I uns dies més tard, al MACBA, en una de les festes més boniques que es recorden d’expansió de la dansa per espais no convencionals, feia una lectura més academicista d’aquella transmissió, evocant diversos fragments de coreografies que han passat a la història: 20 ballarins per al segle XX.
Així és la feina que Charmatz està desenvolupant des del Musée de la Danse de la Bretanya: desenfocada d’un plànol de veritat; allunyada de pretensions continuistes; per atansar-se definitivament a un substrat comú, vivencial, del moviment com a constitutiu de l’experiència humana. Perquè la dansa és quelcom més arrelat a la necessitat, que no pas a la tècnica; a la comunicació, que a la seva gramàtica; i a la projecció personal, que no pas a l’espectacle de recepció passiva.A 10000 gestos juga amb un dels conceptes sempre lligats a la disciplina: la fugacitat. Proposa a un nombrós grup de ballarins una consigna simple i fàcilment comprensible: executar sobre l’escenari tot de moviments, desplaçaments, gestualitat, sempre diferents, sense lligam entre ells, ni connexió amb la resta. Estem parlant d’una troupe de 23 intèrprets, una quantitat quasi inaudita en dansa contemporània. I amb la música del Rèquiem en re menor (K. 626) de Mozart, darrera de les obres del compositor, enllestida per un dels seus deixebles després de la seva mort el 1791.
Gestos generats artesanalment, amb una forta component subjectiva, entregats pels ballarins: un do regalat, condemnat immediatament a la seva desaparició. Una coreografia així se’n fa impossible: intèrprets buscant la diferenciació del seu moviment amb respecte els altres. Un collage més aviat, un assemblatge de peces disperses sense solució de continuïtat. I fins i tot quan els executen junts, buscant l’asimetria
Així es construeix aquesta peça, atemporal i plena de simbolisme: la finitud. La constància de què el gest és l’instrument efímer del viure. L’única realitat de la qual en podem donar fe, mentre s’esvaeix amb la seva sonoritat visual. El cos de la tragèdia, exposat a la mirada, dansada en 10.000 possibilitats, a recer de l’esperança d’una memòria que faci possible la constatació que hi érem, allà, també, un dia.
Darrera presentació de Charmatz a Barcelona: esperem que tingui continuïtat en temporades vinents. Hi ha moltes coses més amb les quals pot ajudar-nos a reflexionar des d’un altre cantó. La dansa és allò que inventem, mentre ens emocionem pel record i sona la Missa de Difunts.
