El dia 14 de març de 2013 la Sala Fènix va obrir les seves portes enmig d’una festa plena de curiosos i entusiastes espectadors, artistes i col·laboradors. Des de llavors, a poc a poc, han trobat el seu lloc i la seva personalitat dins del circuit teatral de la ciutat. En aquests cinc anys, l’espai ha fet algunes reformes, alguns lents, però indubtables avenços, i sobretot teatre, la seva millor (i única) arma. El resultat: una programació estable durant cinc anys que, de setembre a juliol, ha anat provant estratègies i esprement tot el teatre de màscares, de titelles per a adults, de clown gestual, d’ombres i objectes, però també de text visual, de nous clàssics i de poesia.
Amb els seus encerts i el seus errors, han arribat a acumular 11.000 espectadors anuals. La Fènix s’autodefineix com un “lloc de combat a la perifèria de la gran batalla: una trinxera del Raval”. Aquest març, celebraran les seves conquistes portant, novament, a escena tres petites victòries molt mítiques per a ells:
- Cabaret LeCoq, una mena de revista parateatral diferent cada nit en què participaran diversos amics de la Sala Fènix com Carlo Mô, Jordi Bertran, Àngel Navarro, Collectivo Ameno, i altres tants i tants.
- Cabaret Victoria, la seva primera producció, una obra teatral en format de breus històries basades en la literatura fantàstica del segle XIX.
- Mary Frankenstein Shelley, la seva producció de 2017, molt representativa de la seva manera de fer teatre que, a través d’un cabaret literari de teatre visual i sonor, recrea el procés creatiu de la novel·la gòtica per excel·lència.
