La Sala Àtrium transporta ‘La senyoreta Júlia’ d’Strindberg al segle XXI

Redacció

Patrícia Mendoza es posa a la pell de la senyoreta Júlia d’August Strindberg en la versió dirigida per Raimon Molins, la segona peça de la Trilogia de la Imperfecció. Júlia es podrà veure a la Sala Àtrium del 27 de gener al 26 de febrer. 

“Júlia no vol ser una senyoreta. El seu pare l’ha educat com un home i la mare no l’ha estimat -explica l’actriu Patrícia Mendoza-. És una dona traumatitzada, solitària, polièdrica i complicada”. Una dona que, un bon dia (o més ben dit, la nit de Sant Joan), decideix fugir del submón al que pertany -l’alta societat-, per endinsar-se a un món “més animal, més natural, sense impostures”. Allà, amb el poble, hi trobarà en Jean, un home intel·ligent i manipulador de qui se sentirà atreta i alhora emmirallada. “Li agrada jugar amb ell perquè sap que respondrà. A la Júlia li agrada flirtejar, seduir, i ho fa des d’un punt de vista molt masculí per l’època: prenent la iniciativa”. Malgrat això, “constament li demana que sigui ell qui li digui què ha de fer, fins i tot en el seu final, que potser més que un alliberament, acaba sent un acte de submissió“.

En la versió de Raimon Molins la Júlia és una dona actual, del segle XXI. En Jean, en canvi, patirà una transformació al llarg de l’obra. Jordi Llordella, però, veu ja en la descripció que en fa l’autor un personatge modern, un enfant terrible ambiciós i l’autoestima extremadament alta, “una mena de llop de Wall Street”. “Ell considera que val més deixar els sentiments de banda per tal d’aconseguir el que vol, encara que no sempre ho aconsegueixi”. De fet, el descriu com un aristòcrata que ha nascut pobre, però que es comporta com a tal i que està convençut que ho acabarà sent. “Em recorda a tota aquella gent que, tot i ser pobra, acaba votant partits o candidats com Donald Trump”. Gran part del plaer de la seva relació amb Júlia és “el plaer en el joc de poder que estableix amb algú que, en principi, està per sobre seu”.

El personatge de la criada, Cristina -interpretada per Mireia Trias-, adquireix aquí un nou protagonisme. Si bé és cert que en l’adaptació de Molins s’ha reduït una de les seves tres escenes, aquí el personatge no desapareix d’escena. “Encarna la tradició, allò conservador i hem volgut que hi sigui present permanentment”. I és que, segons Trias, “costa molt més deslliurar-te de la tradició del que podem pensar“.

LLUITA DE PODER

“Si a Nora parlàvem de la dona davant la societat, a Júlia posem la mirada a la dona davant de l’home -explica el director-. Strindberg estava molt emocionat amb el superhome de Nietche i ens presenta un home que no ha nascut en el lloc propici per explorar totes les seves possibilitats racionals i emocionals, però potser també cal veure qui és aquesta superdona. Júlia comença a representar la dona del segle XXI, malgrat que hi hagi qui pensi que ja hem evolucionat molt”.

Tot i que en l’obra d’Strindberg hi ha també una qüestió de classe social, Molins ha posat l’accent en la relació dels dos protagonistes. “Hem volgut posar l’accent en com es relacionen amb l’altre sexe i les relacions de poder que estableixen, com se sotmeten. En un principi ens vam espantar perquè ens va semblar que al text d’Strindberg li havia passat molt més el temps que al d’Ibsen, però vam decidir estirar aquesta tesi i subratllar-la, mostrar la seva incapacitat per tractar-se d’igual a igual“.

UN MARIDATGE DEL LLENGUATGE TEATRAL I L’AUDIOVISUAL

Tal i com ja van fer la primera de les peces de la Trilogia de la Imperfecció, Nora, la posada en escena de Júlia té un fort component audiovisual. “Volem maridar el llenguatge audiovisual amb el teatral per crear-ne un de nou”, explica Molins. En aquest cas, a més de la càmera que grava en directe i es projecta en diferents espais, també s’utilitzen fragments de la pel·lícula del suec Alf Sjöberg, Fröken Julie, que es fusionen amb la narració teatral.

Per tal de donar-li un “regust de pel·lícula en blanc i negre”, a més de les projeccions, l’escenografia i el vestuari segueixen el mateix cromatisme. “Estem explorant el llenguatge audiovisual per integrar-lo. No volem que sigui una excepció, sinó un element més, com pot ser la veu o el moviment”, segueix Molins. “Estem convençuts que igual que el circ, la dansa, el cinema o la televisió està evolucionant, també és moment que ho faci el teatre. És per això que hem volgut recuperar autors -com Strindberg- que, en el seu moment, van causar una vertadera revolució teatral”.

Escrit per
Redacció
Articles relacionats
La Calòrica rebenta la bombolla de l’emprenedoria

La Calòrica rebenta la bombolla de l’emprenedoria

Després dels darrers èxits que han obtingut amb Els ocells, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda i Le congrés ne marche pas, La Calòrica, una de les companyies més reconegudes de […]

Descarrega’t la nova Revista TeatreBarcelona Hivern 2023

Descarrega’t la nova Revista TeatreBarcelona Hivern 2023

Aquest Hivern, TeatreBarcelona tornem a editar la revista en paper. Una mirada independent i tranquila a la cartellera hivernal de Barcelona, pensada únicament per a nosaltres: el públic. Hi trobaràs reportatges, […]

Comentaris
  • Joan Pere Medel

    Adaptació d’un clàssic dels que costa de pair i on surts de la representació intentant assimilar tot el que has vist. Igual que en l’anterior obra de la trilogia (Nora) la utilizació del vídeo ajuda a aprofitar l’espai de la petita sala Atrium d’una forma brillant i sorprenent.
    Un espectacle totalment recomanable pels amants dels clàssics adaptats als nostres temps.

    Respondre
    29/01/2017
Enllaç copiat!