El primer dia que vaig parlar amb Moisès Maicas havíem quedat per una entrevista en motiu de la reposició d’El Drac d’Or, del seu admirat Roland Schimmelpfennig, que compartia la cartellera del Teatre Akadèmia amb una altra producció seva, Lampedusa Beach, escrita per Lina Prosa. Era el novembre de 2014. Vam quedar al bar de Gràcia on tenia el costum d’esmorzar. Servidora té la mania d’arribar un quart o vint minuts abans d’una entrevista per preparar-la i rellegir les preguntes. Ell ja hi era. El primer record que em ve al cap és la seva proximitat, la veu i el to tranquil, però alhora la passió i l’entusiasme que posava en cadascun dels projectes que t’explicava. També l’estima amb què parlava d’Anna Soler Horta, la seva parella i traductora de les obres que dirigia, amb qui li agradava descobrir nous textos. Ens hi vam passar una bona estona.
Moisès Maicas a la presentació de Lampedusa Beach al Consolat italià.
Aquest febrer ens vam retrobar amb un altre text de Schimmelpfenig a El Maldà, La Peggy Pickit veu la cara de Déu, en una col·laboració amb el programa Soroll de la Cadena Ser. Vam fer un posfunció amb en Màxim Castillo, conductor del programa, i l’actriu Núria Cuyàs. Feia poc havíem parlat amb una companya periodista com, sovint, quan les dones fem entrevistes amb companys homes, l’entrevistat tendeix a mirar-los a ells i obviar-nos. Aquell dia vaig marxar amb la sensació contrària. Maicas seguia parlant molt, amb passió i coneixement, però em vaig fixar especialment com et mirava als ulls amb respecte i un somriure als llavis, com et feia partícip del seu coneixement sense pretensió ni arrogància.
En ambdues ocasions em va fascinar la seva curiositat, les ganes de descobrir nous textos i noves formes teatrals. “Abans de res, el teatre és un acte creatiu, un acte compromès”, deia. I defensava que textos experimentals com els de Schimmelpfenig o autores massa oblidades a casa nostra com Sarah Kane -de qui va dirigir amb èxit Psicosi de les 4.48– podien arribar al gran públic.
L’últim dia que ens vam veure va ser fa ben poc, a la prèvia d’El somni d’una nit d’estiu d’Els Pirates Teatre, a la Seca. Com sempre, va saludar amb un somriure. I aquest és el record amb el que em quedo, tot i que ara encara pesa l’impacte d’una notícia ben trista per al teatre català. Els teatreros estem commocionats i, sí, també enfadats. No hauria de marxar ningú tan aviat.
** Un record també per al titellaire Miquel Gallardo, que va deixar-nos dilluns passat. Amb una especial mestria per a la manipulació d’objectes i sensibilitat en la creació dels espectacles, era molt apreciat pels recomanadors de Teatre Barcelona, que van acollir amb entusiasme el seu Don Juan. Memòria amarga de mi a La Vilella.
Text i fotografia: Mercè Rubià
