Arriba la sisena producció del Mercat de les Flors, Cèl·lula #6, aquella idea reeixida que Àngels Margarit, anterior directora artística, va tenir per acompanyar companyies del país a construir peces capaces d’arribar a diverses contrades. La veritat és que a l’assaig obert s’anunciava que, com a mínim, en vuit teatres municipals es podrà veure aquesta producció, que s’estrena al teatre de Montjuïc el dia 2 d’octubre i que estarà dues setmanes en cartell. De manera que: missió acomplerta.
Porta per títol Faula, de la coreògrafa i ballarina Roser López Espinosa. És a dir: una ficció, amb un final moral o ètic, en general amb animals o plantes com a protagonistes, dotats d’ànima humana. Faula, en sentit etimològic, significa “conte” i una de les paraules que en deriven, de la mateixa família, és “fabulós”. Molt en consonància amb l’obra que es veurà aquests dies: inventada i extraordinària.
Dividida en dues parts diferenciades, el seu relat passa per un bosc i un segon espai més aviat oníric. La primera d’aquestes dimensions connecta amb aquell sentit de creació efímera, que és la base sobre la qual es desenvolupa una peça de dansa. I és la part més fabulada en l’obra de la creadora catalana, amb un llenguatge coreogràfic subtil, que requereix atenció al detall, de cossos connectats a terra, en connexió delicada. Hi ha un joc de llums, una obra de disseny d’il·luminació i d’espai escènic, de Cube.bz, delicada i plenament desenvolupada per emfatitzar l’espai on es desenvolupa l’acció i que envolta per complet els vuit ballarins de la peça.
Uns intèrprets que es vinculen més directament amb el material propi, més reconeixible de la coreògrafa, en l’altra dimensió de l’espai escènic: la dansa acrobàtica que hem gaudit tant en obres anteriors, com per exemple L’estol (2017), en aquell moment Producció Nacional de Dansa. El tret fonamental és l’acompanyament amatent de tots els seus ballarins. La constatació de com es pot arribar de lluny, també enlairant-se, en ple vol, si hi ha confiança en les mans que ens subjectaran. Aquest és el sentit primigeni de la peça: recordar allò que la condició humana és capaç de generar, que no és altra cosa que els fils que ens sustenten els uns als altres. En aquesta part és molt protagonista, també, la música original de Mark Drillich.
Fidel als seus impulsos, les coreografies de Roser López Espinosa, com aquesta, es caracteritzen per ser un mirall de relacions: cossos amalgamats, que rodolen, salten, passen per sobre i s’enfilen entre ells, com en una comunitat: un conglomerat de voluntats. És la possibilitat de construir plegats alguna cosa, un conte, una faula, una història, en definitiva, el que ens agermana. Com en els relats fantàstics, davant dels quals exclamem de sorpresa i originalitat. Just la palanca que ha impulsat aquesta nova peça d’una de les creadores més substancials de l’actual panorama dansístic.
Més informació i entrades a:
