Leticia Martín
El repte que té al davant Leticia Martín en el seu primer any com a directora del Grec és majúscul. Els vuit anys de Cesc Casadesús van deixar molt bona boca, sobretot gràcies a l’impuls que va oferir a artistes locals, de La Veronal a Pere Jou i Aurora Bauzà, sense oblidar el Cor de Noies de l’Orfeó Català, que va girar pel món amb Pulse dels australians Gravity&Other Myths, o Azkona&Toloza. Un centenar llarg de programadors internacionals, de Nova York a Taipei, han passat per Barcelona cada any, tot col·locant el Grec en una posició privilegiada a Europa, ben a prop d’Avinyó, tot i la diferència considerable de pressupost.
D’aquí que Martín hagi mantingut certes sinergies amb el seu predecessor. Per exemple, compta amb la segona part de la Trilogia Cadela Força de la brasilera Carolina Bianchi, The brotherhood, el primer capítol del qual vam veure al Lliure fa dos anys. O li ha donat la inauguració del festival a Yoann Bourgeois, artista de circ francès que ens ha ofert Minuit (Grec 2018) i la meravellosa Celui qui tombe (Grec 2023). Alhora, torna a comptar amb Milo Rau, que vam descobrir amb Hate radio (Grec 2013) i que és un habitual de la nostra cartellera. Ve amb un espectacle que té uns anys, Medea’s Kinderen, de quan dirigia l’NTGent, abans de marxar l’any passat al Wiener Festwochen.
Un altre clàssic que tornarà al Grec, i que feia anys que no trepitjava el festival, és Sidi Larbi Cherkaoui i ho farà amb Ihsane. L’any passat va estar al Liceu amb la seva companyia, el Grand Ballet de Genève, que encapçala des del 2022. També tindrem el portuguès Tiago Rodrigues, un habitual de casa nostra, sobretot de Temporada Alta, de qui veurem l’obra que va muntar l’any passat amb la Comédie Française i que es va estrenar al Palau dels Papes d’Avinyó. Menys evident és la presència del grec Christos Papadopoulos, de qui al Grec 2022 vam veure Larsen C, i que ara ens arriba amb My Fierce Ignorant Step.
Tot això, més o menys, ja ho coneixem. Són els noms que han marcat, en bona part, l’última dècada i mitja de teatre europeu contemporani. Un festival necessita aportar saba nova. I un director artístic, recolzar-se en noms que pugui fer-se seus mentre duri el seu mandat. I aquí tenim almenys quatre apostes en aquest sentit: Lisaboa Houbrechts, Eline Arbo, People Watching i Mario Banushi. Una belga, una noruega, uns quebequesos i un grec. Ells són la nova onada.
Arbo, que ens porta The hours, és la més consolidada. Fa dos anys que va substituir Ivo Van Hove al capdavant de l’International Theatre Amsterdam, però ja ha guanyat l’Olivier d’aquest 2025 a la millor direcció per la seva versió d’Els anys d’Annie Ernaux. Més jove que ella, Lisaboa Houbrechts és la “nena prodigi” de l’escena belga. Tot i tenir tot just 32 anys, fa una dècada que estrena als principals teatres i òperes d’Europa. Al Grec la tindrem amb Moeder’s courage, producció del KVS de Brussel·les.
Mario Banushi és la nova sensació de l’escena grega. D’origen albanès, té 27 anys i tot són floretes per a ell. I ens porta Mami. Des de Montreal, vindrà la companyia d’acròbates multidisciplinaris People Watching amb Play dead. Nascuts el 2020, ja porten una desena de projectes a l’esquena, amb notables estades a Amèrica i Europa. I no ens oblidem de l’italià Marco d’Agostin, coreògraf associat del Piccolò de Milà, que és l’esperança blanca transalpina, mèrit que va estar en possessió d’Alessandro Sciarroni. Tots dos seran al Grec.
Quin d’aquests noms acompanyarà Martín els anys que venen? I a escala local? Quina serà la generació que prengui el relleu de La Veronal, El Conde de Torrefiel, Agrupación Señor Serrano, Azkona&Toloza? Totes companyies que han esclatat en l’última dècada i per les quals el Grec ha estat una eina d’expansió important.
D’entrada, podria formar-ne part La Mula, la tropa de Magda Puig Torres i Andreu Martínez Costa, que la temporada passada ens va deixar bocabadats al Lliure amb Thauma. I Alberto Cortés, malagueny amb molta presència a casa nostra, com Rocío Molina, que Barcelona li va servir com a trampolí internacional. O Irene Vicente Salas que, després de treballar de valent amb Àlex Rigola i altres, ha agafat el camí en solitari. O bé Losinformalls, el duet integrat per Luis García i Pere Joseph. O Gisela Riba, la guanyadora del premi de dansa de l’Institut del Teatre. O Marc Salicrú, que fa molts anys que està entre bastidors com a escenògraf i dissenyador de llums treballant per a molta gent, i que ara porta la segona part dels seus Teatres de campanya.
Tots ocupen espais petits, tret de Salicrú, que té tot l’Arc de Triomf per a la seva proposta, però són gairebé al principi de les seves carreres artístiques. I necessiten que un gran festival com el Grec no només els doni suport, sinó que faci que la resta del món els vegi. Per començar, l’Analphabet de Cortés ja ha estat al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les aquest mes de maig, el certamen que va fer posar en òrbita europea El Conde de Torrefiel.
El primer Grec de Martín és, en molts aspectes, un festival de transició, entre el que hem vist i el que veurem. Però hi ha noms que es poden quedar.
