En aquesta edició del Grec sovintegen les propostes de direccions internacionals amb textos clàssics. Té la seva lògica: els grans títols tenen demostrat que poden fondejar a diverses profunditats i oferir lectures originals sense que se’n ressenti el pes de la trama. Hi ha un altre avantatge. Si el públic coneix la història, tindrà menys angúnia a arriscar-se; es delimita molt el possible entrebanc de l’idioma i poder atendre la interpretació dels intèrprets sense haver de concentrar-se excessivament en els sobretítols. Actualment, moment en què els desplaçaments de les companyies s’han encarit pels costos de viatge i allotjament, l’aposta convé que sigui molt afinada per evitar que la partida internacional es redueixi a unes actuacions massa puntuals i que no aportin la mirada renovadora a l’aparador del festival.
Sovint, en els canvis de direccions de teatres d’abast internacional (com el Liceu o el TNC, el Lliure o el Mercat de les Flors, per exemple) també es posa a prova l’agenda de contactes de les noves persones responsables. En realitat, el mercat internacional treballa amb molta previsió i, molt possiblement, serà en els anys que venen quan es podrà detectar la fortalesa i interès de les propostes de l’equip liderat per Leticia Martín al capdavant del Grec. Aquest any hi ha retorns al Teatre Grec com Declan Donellan amb la Compañía Nacional del Teatro Clásico, amb la versió de Los dos hidalgos de Verona (18 i 19 de juliol), després d’estrenar-se al Grec amb La vida es sueño amb la firma de Cheek by Jowl, el 2023. Ara, el director britànic aterra a Barcelona amb aquesta peça que, ben probablement, ja hauria emparaulat amb Lluís Homar abans que aquest renunciés a la direcció de l’anomenada companyia.
Una de les novetats destacables del cartell d’enguany és la presència del creador sud-africà William Kentridge que recupera un muntatge inspirant-se en el Faust de Goethe: Faustus in Africa (27 i 28 de juny al Teatre Lliure de Montjuïc). Director que es caracteritza pels seus dibuixos en les produccions (siguin d’òpera o de teatre) ha presentat aquesta mateixa temporada al Liceu Oh to Believe in Another world i, anteriorment el Wozzeck d’Alan Berg la del 2020-21.
Milo Rau és un director que ha visitat, puntualment, el Grec. Acostumen a ser peces llargues, de teatre documental, compromeses i que incomoden. Ara, s’atreveix a revisitar el mite de Medea a partir de la mirada dels fills: Medea’s Kinderen (21 i 22 de juliol al Lliure de Montjuïc), a partir dels versos d’Eurípides. El que és significatiu de la proposta és que tots els papers els interpreten nois i noies de 9 a 14 anys. Rau insisteix en la cruesa de Five easy pieces (programat a la Setmana Santa del 2017 al Lliure). Acaba d’abandonar la direcció del NTGent des d’on va portar a Barcelona Hate radio (Grec, 2013) sobre les matances a tutsis; The Civil Wars (Grec, 2015) sobre el perill d’involucrar-se en la creació d’un califat sortint dels entorns salafistes de Bèlgica, i a La Reprise. Histoire(s) du théâtre (I) (Grec, 2018) feia la reconstrucció de l’assassinat d’Ihsane Jarfi, un jove homosexual a Bèlgica el 2012. Milo Rau gasta un teatre controvertit i reflexiona com posar la violència més crua a l’escenari per provocar incomoditat i necessitat de transformació al pati de butaques.
Moreno Bernardi és un artista italià molt vinculat al Teatre Akadèmia on presenta puntualment els seus treballs de profunda intensitat. Ara serà el torn d’Homer: Odissea/ Studio 1, a partir de l’adaptació d’Alberto Conejero es podrà veure a l’Atrium (29 al 31 de juliol). Per cert, l’Akadèmia recupera, del 21 de maig al 8 de juny les funcions de Paradise, una revisió del text radical de Kae Tempest.
També hi ha espai per als clàssics reinterpretats amb mirada contemporània, com fa Lisaboa Houbrechts, que ha triat l’himne antibel·licista de Mare coratge de Bertolt Brecht (Moeder Courage, 16 i 17 de juliol, Teatre Lliure de Montjuïc) per marcar els límits de resiliència, vulnerabilitat i mort de persones estimades. Que s’alci el teló!
Més informació, imatges i entrades:
