‘Pelléas et Mélisande’: L’òpera més delicada i sensual arriba al Liceu

Ruben Garcia

El simbolisme és un moviment artístic que desvia l’atenció de la lògica de la realitat cap a la il·lògica de l’interior de l’ésser humà i es basteix de metàfores per suggerir significats que vagin més enllà de les aparences. El dramaturg capdavanter d’aquest moviment va ser el belga Maurice Maeterlinck, el qual afirmava que els moments més dramàtics són els silencis a través dels quals el misteri de l’existència fa acte de presència, una presència habitualment soterrada pel brogit de la bulliciosa realitat quotidiana.  100 payday loans online.

Imatge: David Ruano

El compositor francès Claude Debussy, que rebutjava l’estil operístic i les convencions dramàtiques del moment (parlem de començaments de segle XX), cercava una història perfecta per a la seva primera òpera en què el tema no estigués circumscrit ni a un temps ni a un lloc definits i que els protagonistes se sotmetessin a la vida i al destí sense un esclat dramàtic final. Així, l’obra teatral de Maurice Maeterlinck, Pelléas et Mélisande va esdevenir el llibret perfecte que cercava el compositor francès.

L’argument és senzill: Golaud, príncep del fictici regne d’Allemonde, troba la princesa Mélisande a prop d’un llac, la duu a palau i s’hi casa. Tanmateix, Pelléas, germanastre de Golaud, se sent atret per la dolçor i el misteri de Mélisande i l’atracció esdevé mútua. Golaud sospita dels sentiments de la parella i demana a Pelléas que s’allunyi de la seva dona, ja que està embarassada. Quan Pelléas confessa a Mélisande que està enamorat d’ella i que se n’haurà d’anar del regne, Golaud irromp en escena i mata Pelléas. Poc després, Mélisande tindrà el fill que esperava, però morirà a conseqüència del part. Abans de morir, Golaud voldrà saber si ella realment li ha estat mai infidel, però Mélisade no li ho aclarirà i l’òpera acabarà amb el desig per part del rei que la criatura acabada de néixer tingui una vida no tan dissortada com la de la seva maret. 

La música de Pelléas et Mélisande és una banda sonora dels sentiments

La creació d’atmosferes suggeridores, el predomini dels sentiments per damunt de l’acció, les tensions soterrades, els sentits altament sensibles, tot plegat és presentat amb un refinament subtil i una música fluctuant, sense estridències, amb un so orquestral líquid i modulant, que s’adiu a la perfecció amb l’esperit del text de Maeterlinck. Sense àries ni números musicals marcats, la música de Pelléas et Mélisande és una banda sonora dels sentiments, sinuosa i absorbent, que fusiona, com ben poques vegades succeeix, text i música. L’òpera avança a partir d’impressions i insinuacions i, malgrat l’aparent final tràgic, tots dos protagonistes acceptaran el destí que els pertoca i sobreentendran el dolor en comptes de rebatre’l, fet que encara commourà més l’espectador.

Imatges: David Ruano

En aquest muntatge que ofereix el Gran Teatre del Liceu, l’atmosfera misteriosa de l’òpera configura un material ideal perquè la imaginació escènica d’Àlex Ollé (ex Fura del Baus) ofereixi un espectacle visual i conceptual de molts quirats. D’altra banda, l’esperit evocador i eteri de la música de Debussy està en les millors mans possibles, atès que la direcció musical va a càrrec del mestre Josep Pons. I vocalment, la representació es preveu també ben interessant, ja que comptarà amb importants figures líriques com el gran baríton britànic Simon Keenlyside (Golaud), la brillantíssima soprano francesa Julie Fuchs (Mélisande), el distingit tenor Stanislas de Barbeyrac (Pelléas) o la veterana i sempre admirable mezzo britànica, Sarah Connolly (Geneviève).

En definitiva, un espectacle per esmolar ben bé els sentits, una òpera “diferent” que cal no perdre’s. 

Per Jordi Vilaró / @jordivilaro70

Més informació, imatges i entrades a:

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari