Per Rubén Garcia / @RuGarciaE
A Chorus Line amb direcció d’Antonio Banderas ja ha arribat a Barcelona. Aquest musical que parla sobre els somnis, la feina, el sacrifici i l’esperança d’un grup de ballarins es va estrenar a Broadway l’any 1975 i va fer temporada durant 15 anys seguits. Concebut, dirigit i coreografiat originalment per Michael Bennett, va guanyar 9 premis Tony i 1 Pulitzer.
El Teatre Tívoli alberga fins al 29 de març un revival de l’obra original de Broadway. Una producció que compta amb la supervisió de Baayork Lee, que va interpretar a un dels personatges originals, i amb Antonio Banderas, impulsor del Teatre Soho CaixaBank, on es va estrenar el musical sota la seva direcció i amb ell com a protagonista.
A Chorus Line ha començat gira per Espanya però sense la superestrella malaguenya, el seu lloc l’ocupa una altra cara coneguda pel gran públic, Pablo Puyol que afronta amb gran responsabilitat el repte de posar-se a la pell de Zach, l’estricte director que condueix un càsting que pot canviar la vida dels seus aspirants.
Pablo Puyol: Sí, suposa molta responsabilitat i il·lusió a la vegada. A Chorus Line és un gran clàssic dels musicals amb un personatge icònic que ha estat interpretat per grans estrelles mundials com Michael Dowglas, al cinema, o pel mateix Antonio Banderas, durant la seva temporada a Màlaga.
Però més enllà d’això, Zach és un personatge més amb el qui he de treballar i, per sort, he tingut a un gran mestre que m’ha ajudat a fer-ho. A Màlaga jo interpretava un altre rol i em vaig poder fixar en com ho feia l’Antonio, vaig aprendre molt d’ell. En cap cas he copiat el seu personatge, som actors diferents, però si m’he quedat en algunes coses que feia molt bé. Amb la seva ajuda i les seves indicacions he aconseguit crear el meu propi Zach .
Teatre Barcelona: L’obra ens parla d’un grup de ballarins que es presenten a una important audició o càsting, ens explica les seves il·lusions, esperances, somnis i les històries que amaguen cadascun d’ells. Històries que, a la vegada, estan basades en experiències reals d’artistes de l’època, algunes més tristes que d’altres. És tan dur com sembla el món de l’espectacle?
No sé si realment el públic té la sensació que sigui dur, al cap i a la fi només veu la part bonica: el resultat final. Aquest musical és especial perquè vol explicar justament això: que al darrera dels professionals que pugen cada dia a l’escenari, hi ha moltes hores de treball, d’assajos, de sacrifici, de deixar coses enrere per poder dedicar-se a fer el que fan.
A Chorus Line ens ensenya tot allò que el públic no veu però, a més a més, ho fa des de l’òptica dels ballarins. En aquella època (als 70) eren considerats els elements ornamentals de les gran estrelles, i aquest musical és especial perquè trenca amb aquesta concepció: posa en valor el treball, el sacrifici i també les diferents històries que hi ha al darrere de cadascun d’ells.
Al món de l’espectacle hi ha de tot: t’hi trobes persones amb una manera de veure la vida més oberta i lliure, amb les qui jo m’hi sento molt còmode, i altres persones, que són més poques, que es creuen importants pel simple fet de dedicar-se a això, i amb això no puc. És innegable que, en el món de l’espectacle, hi ha tensions però no són diferents a les que et podries trobar en qualsevol altre treball.
En alguna entrevista has definit al teu personatge, a Zach, com un director dur, dictatorial, que creu tenir la raó en tot, amb mal humor… és ficció, però aquests últims anys han vist la llum polèmics casos reals de gran noms de l’escena que exercien aquest rol. Creus que arran d’això està canviat la manera que tenen de dirigir els directors?
Penso que els directors són persones i, com li pot passar a tothom, poden tenir un mal dia i pagar-ho a la feina. Són professionals sotmesos a grans pressions però han d’aprendre a gestionar-les d’una altra manera.
Està canviant la manera de dirigir perquè també està canviant la manera en que veiem als directors. Abans veiem en ells quelcom sublim o intocable i ara els veiem com una figura més, potser de les més importants, però al cap i a la fi una peça més de l’engranatge teatral o escènic. Crec que l’ambient és mes relaxat i tranquil, ara dirigeixen des de llocs diferents i parlen als actors i actrius amb respecte.
Per sort, mai m’he trobat amb cap director que m’hagi parlat o tractat malament. També et dic que seria el primer i l’últim com que ho faria. No funciono així, m’agrada que em tractin amb el mateix respecte que jo tracto als altres.
Com heu treballat aquest tema al musical?
A A Chorus Line crec que s’ha fet molt bé. Antonio Banderas, a diferencia de la versió original, ha apostat per humanitzar al personatge, donant-li més vida i emocions, i lluny de l’esperit rígid o dictatorial ha construït un clixé d’aquest personatge però amb moltes més capes. Zach és un director enamorat per la seva feina, això li permet crear coses boniques, però també és una persona enamorada d’una història que va viure amb una de les ballarines i que li remou molts sentiments. En aquesta versió del musical veureu un Zach més humà, descol·locat… podreu veure les costures d’aquest personatge.
Els ballarins, els protagonistes de la història, es presenten a un càsting o audició molt important amb tot el que això suposa: nervis, expectatives, il·lusions, frustracions… Com recordes el teu primer càsting?
El recordo molt perquè realment no havia cantat mai, cantava per a mi, però no sabia si cantava bé o malament. Fa 23 anys, a l’any 97, el món dels musicals era molt diferent de l’actual i havia poques oportunitats. Vaig veure que buscaven a professionals per Grease i em vaig presentar, vaig anar passant les proves d’interpretació, de cant, de ball fins arribar a la final: entre 35 i 40 persones al Teatro Lope de Vega de Madrid des de les 9 del matí fins passada la mitjanit. Va ser molt dur. Recordo especialment el talent de tots aquells professionals, molts d’ells i d’elles continuen sent avui grans professionals de l’escena.
Quins són els ingredients per fer un bon càsting?
La veritat és que soc molt dolent fent càstings (riu) suposo que confiança i tranquil·litat. Jo demanaria a tots els directors i productors que fan càstings que donin confiança a les persones que s’hi presenten per tal que puguin donar el màxim de si mateixes. Crec que molts cops es perden a molts bons professionals que potser no són bons fent càstings, per nervis o pel que sigui, però que en el treball diari són excel·lents. No parlo per mi.
Semblarà estrany que ho digui ara, però el càsting de A Chorus Line ha estat dels millors que he fet. Se’ns ha tractat molt bé, amb respecte i sense presses però amb l’afegit que tens al mateix Antonio Banderas afrontant un càsting de 1800 persones. Evidentment de nervis n’hi ha sempre, però la manera en la que et tracten incideix directament en allò que acabes mostrant de tu.
I com porta Pablo Puyol les frustracions professionals?
De l’única manera possible: lluitant mentalment contra elles. És una lluita contra tu mateix i que et pot fer avançar o retrocedir. Recordo que al principi de la meva carrera ho passava molt malament, no sabia cantar i tenia moltes inseguretats. En poc temps em vaig veure cantant amb grans professionals i em sentia inferior. Finalment ho vaig superar quan vaig entendre que tothom, fins i tot les veus més privilegiades, comet errors. Una vegada n’ets conscient segurament seguiràs cometent errors però sense donar-los tanta importància i això et permet seguir endavant. Ens hem de permetre fallar i ens hem d’estimar una mica més.
Durant la teva trajectòria apart de fer teatre, musicals, series i cinema també has exercit de productor teatral. En què t’ha beneficiat poder explotar aquesta faceta no tan artística?
He après a donar importància a la part econòmica. Els actors tendim a fixar-nos en els grans números i, com a productor, he après a interpretar les xifres també a petita escala: que no tot és el preu de l’entrada, sinó que també s’ha descomptar els diferents impostos i comissions, i que la part que es queda el teatre i la companyia es bastant minsa. He après que produir no és fàcil, que és un risc molt gran i que un musical com aquest necessita d’una gran inversió per poder fer-se. El risc és alt i la possibilitat de poder fracassar econòmicament també existeix. Els musicals estan molt bé i la gent està anant a veure’ls però com a productor ningú et garantitza que vagin a veure el teu.
Amb això no vull dir que s’ha de regalar la feina als productors, de fet penso que els actors hauríem d’estar més units per poder reclamar un conveni més decent.
La teva carrera ha estat marcada pel teu pas per la televisió en diferents sèries i programes, com Un paso adelante o Tu cara me suena. Que has après d’aquests moments en els quals de sobte et veus essent el centre de totes les mirades?
He après que tot és mentida: que ni ets tan bo quan estàs en el punt més alt, ni ets tan dolent quan de sobte ets quasi invisible. El problema de la fama que t’arriba quan treballes en un programa de televisió és que creguis que tot el que està passant al teu voltant és real: que pensis que quan vas a un restaurant i et fan un tracte preferencial ho fan perquè realment t’ho mereixes. Arribar en aquest punt és perillós perquè arribarà un dia que això deixarà de passar i la frustració que això pot generar és molt gran. També m’he trobat al contrari: gent que m’ha insultat pel carrer perquè t’associen al personatge que estan interpretant o perquè no els has agradat en alguna entrevista… Cal ser conscient i saber que qui realment em coneix és la meva família i els meus amics de sempre: són els qui aporten sentit a la meva vida.
Els protagonistes de A Chorus Line somien en el seu futur… Quin és el somni o la fita que creus que et queda per complir?
En tinc uns quants (riu). M’agradaria tornar a fer sèries o alguna pel·lícula d’acció però, ara, n’hi ha un de més important: m’encantaria actuar a Broadway, existeix la possibilitat de poder portar aquest muntatge a Nova York. Veurem si s’acaba complint.
