Els drames d’Anton Txékhov (Rússia, 1860 – Alemanya, 1904) s’han representat molt als escenaris de Barcelona. Sense anar més lluny, aquesta temporada podrem veure L’hort dels cirerers amb Carmen Machi al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Però Carles Alfaro proposa una nova visió de l’artista, fruit de la investigació en profunditat en els textos menys coneguts del dramaturg rus. L’últim acte, que s’estrena al Teatre Goya sota la producció de Focus, adapta cartes, contes populars i relats humorístics que l’autor va publicar a la premsa sota el pseudònim Antoixa Txekhonté, amb altres textos teatrals curts (Els danys del tabac, L’ós, El cant del cigne). “La majoria provenen de la primera etapa de Txékhov, on demostra ser un gran amant del teatre i dels camerinos. El fascinaven els actors i li encantava estar entre caixes”, afirmava Alfaro, gran coneixedor de l’obra del rus, qui ha cosit amb Enric Benavent aquest patchwork literari.
L’espectacle s’allunya del dramatisme que s’adjudica a Txékhov gràcies a un enfocament del llenguatge “tant lúcid com lúdic”, on Alfaro i Benavent afilen la sàtira, l’humor i la poesia de l’autor per constituir un homenatge a l’ofici de l’actor i al patiment de l’ésser humà. “La comèdia es basa en el drama”, apuntava Alfaro, “i la comèdia és pura antropologia: ens encanta riure del patiment i la desgràcia de l’altre“. “L’autor fa que allò que sembla molt tràgic sigui lluminós, en el moment que els personatges reconeixen els seus errors i se n’adonen que hi ha una sortida als seus problemes”. La ironia esdevindrà per als actors una eina clau per pair amb humor la tragèdia: “és un gest de la intel·ligència per admetre coses insuportables d’aquest món”.
L’ocàs d’un gran actor
L’espectacle gira entorn de Vassili (Francesc Orella), un exitós actor septuagenari, qui després de rebre un gran homenatge al seu poble natal amb presència de totes les autoritats i veïns, queda tancat al teatre, abandonat pels mateixos que l’havien afalagat poc abans. En creuar l’escenari desert en plena nit, trobarà tres muses (Nina, Bárbara Granados, Cristina Plazas), uns éssers màgics que habiten els teatres quan el públic ja no hi és. Aquestes figures femenines constituiran “un joc divertit, patètic i cruel que portarà a l’actor, que enfoca el seu ocàs, per camins del seu passat i del seu present, cap a un viatge patèticament iniciàtic”, segons paraules del mateix Orella.
L’últim acte aborda temes com la realització personal o com un actor pot separar la faceta pública amb el seu món personal, els afectes i l’amor. “Vassili és un actor que no ha parat de defugir coses que són elementals, viu sense família, pares ni fills, sense companyia, sol, malgrat l’èxit”. “No és una història tan estranya en el món dels actors, que són personatges públics i sovint no saben diferenciar entre què és urgent i què és important”, comentava el director.
Per a Orella, Txékhov va ser “un gran observador del comportament humà, capaç de retratar personatges amb una dimensió brutal, tendres i dramàtics, amb les seves misèries i grandeses”. L’actor, que gaudeix d’un moment professional dolç després del triomf a escala mundial de la telesèrie Merlí, l’èxit recent de l’espectacle ART, i el reconeixement unànime del públic i de la professió, afegeix que la situació del protagonista i els temes que tracta, com soledat, l’amor, la relació amb el públic o la gestió de l’èxit “l’interpel·len directament” i que “fer-la és molt terapèutic”.
La música jugarà un paper fonamental, gràcies a la musa que encarna Bàrbara Granados. “Txékhov té un sentit líric molt important en la parla, és un mestre del silenci i de la pausa, i és un precursor d’afegir als textos sons llunyans i evocadors”. Granados farà ús d’instruments poc convencionals com copes per portar als espectadors allà on no arriba la paraula: a un món poètic i abstracte que connecta directament amb les emocions.
