Quan pensem en la Transició espanyola, ens venen al cap cançons a associades amb missatges més o menys explícits de transgressió, progressisme i llibertat. Molts i moltes prenen com a referents Kaka de Luxe o Alaska y Dinarama, entre molts altres, però que ha passat amb altres figures del món de la cançó més popular com Rocío Jurado, María Jiménez o Mari Trini? Aquestes veus de la cançó popular no proposaven grans ruptures estètiques i musicals, sinó que, hereves de la copla, la balada romàntica i la cançó d’autor, van seguir una opció més tradicional, tot i que no menys reivindicativa. Aquestes són les figures que reivindica la companyia La Copla de Wisconsin al Teatre Tantarantana amb l’espectacle Cançons que acaben en fade out, en cartell fins al 7 de gener.
Cançons que acaben en fade out qüestiona aquesta apropiació i reflexiona sobre com aquests missatges a ritme de copla durant la postguerra van filtrar-se per minar els principals canals de la moral dominant, però aprofundeix en el paper que ha tingut la cançó popular en l’educació sentimental de la dona, repassant aportacions d’experts com Manuel Vázquez Montalbán, Carmen Martín Gaite o Terenci Moix.
Cançons que acaben en fade out proposa un repàs i anàlisi de cançons on descobrir que tot no és el que sembla i que moltes d’aquestes cançons d’aquestes veus més tradicionals poden ser més disruptives i transgressores que aquelles que la història a posat en un pedestal.
