Durant dècades, una família havia cregut que l’avi era enterrat a Lleida. Fins que una revista va capgirar aquella certesa. El 2009, llegint Sàpiens, l’escriptor Joan Pinyol va descobrir que les restes del seu avi, Joan Colom, havien estat traslladades al Valle de los Caídos sense que ningú els ho hagués comunicat. Aquella troballa va donar pas a una lluita per recuperar-lo, a un llibre i, ara, a un espectacle. Avi, et trauré d’aquí, de Teatre Nu, torna a la Sala Atrium del 4 al 29 de novembre, després del seu pas pel Grec.
Amb dramatúrgia i direcció de Víctor Borràs, el muntatge explica una història familiar travessada per la guerra, els silencis de la postguerra i els obstacles per reparar-ne les conseqüències. El punt de partida escènic és ben quotidià: Pinyol prepara una conferència sobre el cas del seu avi. N’ha fet moltes, ha explicat els fets una vegada i una altra, però donar-los a conèixer no ha estat suficient per resoldre’ls.
Una descoberta que ho canvia tot
Durant l’estrena de l’espectacle, Borràs assenyalava precisament la indignació que va empènyer la companyia a treballar amb aquest material: el trasllat de les restes d’amagat de les famílies i l’atzar que, anys després, va permetre descobrir-lo. La història ja havia estat recollida al llibre de Pinyol i al documental de Montse Armengou i Ricard Belis. El repte era trobar la manera de fer-la viure a l’escenari.
Colom tenia quaranta anys i tres fills quan va ser cridat a files, el 1939, a les acaballes de la Guerra Civil. Va morir poc després de tifus en una presó de Lleida. A partir d’aquest destí, l’obra segueix el rastre que la seva absència deixa en la família i connecta la recerca del net amb les vivències de les generacions anteriors.
Malirach interpreta tant Pinyol com el seu avi, mentre que Márquez assumeix una desena de personatges femenins, entre els quals hi ha la dona, la mare i l’àvia de l’escriptor. Els dos intèrprets salten d’una època a una altra, de la guerra al present, en un relat que incorpora cartes, cançons i documents, però que també recrea escenes i converses a través de la ficció.
Borràs subratlla que el propòsit no és exposar una successió de dades i defineix el muntatge com “una obra molt dramatitzada”, construïda a partir del viatge emocional dels personatges. “El teatre sempre és el present que estem dient”, afirma. Aquesta idea guia una posada en escena que acosta els fets al públic a través dels vincles familiars, del dol i de la necessitat de saber on són els qui falten.
L’escenografia de Llorenç Corbella parteix d’una caixa que pot esdevenir arxiu, tomba o espai de representació. És el lloc des d’on apareixen les diferents veus d’una família i on els documents prenen cos. Segons Borràs, el teatre permet que l’espectador s’identifiqui amb aquesta història i es pregunti què faria si fos la seva.
La promesa d’un net, la lluita de moltes famílies
Per a Teatre Nu, productora establerta a Sant Martí de Tous, el projecte també respon a la voluntat de portar a escena relats del seu entorn. Pinyol, escriptor de Capellades i professor durant anys a l’institut Pere Vives Vich d’Igualada, és una figura propera. “Són històries que parteixen d’allò més proper per arribar arreu”, expliquen. Aquí, la promesa d’un net al seu avi obre una qüestió que afecta moltes altres famílies: com acomiadar algú quan encara s’ha de lluitar per recuperar-ne les restes.
Més informació imatges i entrades:
