Són joves, tenen talent i la brillantor als ulls pròpia dels artistes que se senten afortunats. Quatre actors i quatre actrius escollits d’entre gairebé 400 sol·licituds per formar part de la nova generació de la Kompanyia Lliure. Una experiència intensa de tres anys que els obrirà un nou camí ple d’oportunitats i que ja han començat a gaudir amb alguns nervis però, sobretot, molt il·lusió. Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Andrea Ros, Joan Solé i Júlia Truyol són els integrants seleccionats per protagonitzar aquest viatge que, per ells, resulta tota una aventura professional. Iván F. Mula hi ha parlat perquè ens l’expliquin.
“Quan em van trucar per dir-me la notícia, no m’ho podia creure. Per mi, va ser màgic”, ens explica Júlia Truyol. Tots, cadascú en la seva mesura, ho va viure com un xoc emocional, ja que havien treballat molt per aconseguir-ho i les expectatives eren molt altes. “Al principi, fins i tot, tens una mica de por de sentir que, potser, una gran institució com aquesta, et podria quedar gran. Afortunadament, ja hem comprovat que, per part seva, hi ha una implicació enorme per tal que ens sentim part de la família”, comenta Quim Àvila. Al mateix temps, segons Truyol, va haver-hi altres emocions: “també ens sabia greu pels companys que es quedarien fora. Però ja coneixíem les regles des del principi”. I és que el procés va ser molt més llarg que els càstings als quals ells i elles estan acostumats.
LA FASE DE SELECCIÓ
Fa tres anys, el Teatre Lliure va tenir la iniciativa de crear una companyia pròpia de joves intèrprets per cobrir aquesta etapa intermitja entre la formació i el món professional que és, probablement, la més difícil per als artistes. Per a aquesta segona generació, com a novetat, gràcies a comptar amb una mica més de mitjans, es va decidir obrir la convocatòria a tothom que es volgués presentar. De les gairebé 400 sol·licituds que van rebre, van seleccionar un grup de 30 candidats que van haver de passar tres setmanes, tot el dia, fent classes de diferents disciplines, preparant una escena i un monòleg que, finalment, presentarien davant d’un jurat. Molts van haver de deixar allò que estaven fent per poder participar en aquest procés tan llarg, com Joan Amargós que va viatjar expressament des de París on estava acabant un curs d’interpretació al Conservatori de París: “Les proves van ser una mica excessives. Tres setmanes per assajar un text és com per tornar-te boig. Però ho vaig gaudir molt perquè, a mi, començar el dia amb dansa i expressió corporal em fa molt feliç”. Durant aquesta preparació, van intentar oblidar-se que, en certa manera, estaven sent avaluats. “Això va ser gràcies al grup (érem una pinya) i als professors que van fer un gran esforç per tranquil·litzar-nos i treure’ns la pressió. Fins i tot, el tribunal t’aplaudia, en acabar l’audició, cosa que és un gest molt bonic per part seva”, apunta Clàudia Benito. Al cap d’una setmana de la presentació final, van trucar a tothom per indicar si havien estat escollits. “Va ser llarg però jo hi tornaria. Vaig conèixer gent nova molt interessant i vaig aprendre moltes coses”, afirma Júlia Truyol.
LA KOMPANYIA
L’entusiasme amb el qual parlen del projecte demostra que estan vivint el moment més dolç de la seva carrera professional. Eduardo Lloveras valora els pròxims tres anys com “una plataforma de visibilitat increïble, on podem créixer i formar-nos tant professionalment com personalment. A més, ens aporta una estabilitat econòmica que és gairebé impensable, malauradament, en la nostra professió. És un somni fet realitat”. Se senten cuidats, valorats i recompensats. Un tracte que volen gaudir al màxim durant el temps que duri. “D’aquí a tres anys, no sé què passarà. Aquesta professió és de bojos”, afegeix Lloveras. D’altra banda, alguns d’ells estan experimentant per primera vegada la sensació de treballar dins d’una gran infraestructura. Segons Júlia Truyol, aquesta és una de les coses més interessants i li fascina perquè no és al que ella estava acostumada: “Vaig demanar agulla i fil per cosir una peça del meu vestuari i em van renyar perquè hi ha una persona que s’encarrega d’això. Aquest és un luxe que, fins ara, desconeixia. Resulta totalment nou per a mi”. Però, sobretot, el que més valoren és l’oportunitat de compartir aquest periple vital amb un mateix grup de persones. Com diu Clàudia Benito: “Coincidir tots junts en els diferents projectes que farem, dirigits per directors importants i passar tantes hores junts, durant tant de temps és molt bonic. Normalment, els projectes no duren tant. Les persones amb qui treballes van canviant. Però nosaltres tenim aquest privilegi. Ho sabem. I ens fa molt feliços”.
ELS PRIMERS PROJECTES
La presentació en societat de la Kompanyia ha estat, curiosament, separada en dos projectes: un pels actors –In Memoriam- i un altre per les actrius –Revolta de bruixes-. “Com en un col·legi de monges”, bromegen ells. Tot i això, han viscut les estrenes com a pròpies. “In Memoriam és una obra meravellosa i ells estan immensos. Nosaltres no hem participat en el procés de creació però, malgrat això, quan la van presentar, teníem nervis i ens en sentim part. Som la mateixa companyia”, destaca Clàudia Benito. El bon resultat de la proposta ha generat en elles el que Júlia Truyol anomena “una enveja sana” que, bàsicament, reflecteix les ganes que les actrius tenen de treballar també amb el director Lluís Pasqual, a qui, carinyosament, els nois de la Kompanyia defineixen com “el nostre Pep Guardiola”. Respecte a Revolta de bruixes, les noies reconeixen que, d’entrada, els va sorprendre la proposta. Ràpidament, però, van entendre que és un bon moment per recuperar obres de Josep Maria Benet i Jornet. “És un homenatge molt merescut. S’està reconeixent la feina que aquest autor ha fet durant tota la seva vida. Crec que és el moment de fer-ho”, conclou Benito.
UN INFANTIL I UN SHAKESPEARE
Davant de la pregunta sobre els pròxims projectes de la Kompanyia, no es mostren gens misteriosos. Entre esverats i impacients, indiquen que, a part de les respectives gires de les dues obres ja estrenades, l’any que ve ens oferiran un infantil i un Shakespeare dirigit per Pau Carrió. “Tenim moltes ganes de treballar, finalment, amb les noies. I actuar per a nens em fa molta il·lusió. Tota la màgia, l’aspecte visual, emportar-se als més petits a un món nou per ells… són algunes de les raons per les quals em dedico a fer teatre”, indica Joan Amargós. Es tracta de Moby Dick, un espectacle que ja va fer l’anterior formació de la Kompanyia i que ara recuperaran afegint dos personatges. La dirigirà Juan Carlos Martel Bayod. “Malauradament, l’obra de Shakespeare en concret encara no s’ha escollit però es decidirà aviat”, asseguren.
SOMNIS I DESITJOS
Parlant d’allò que desitjarien fer amb la Kompanyia, si ho poguessin escollir, es mostren prudents i costa que deixin de tocar, per un moment, de peus a terra. “Volem treballar amb Lluís Pasqual”, demanen elles. Cosa que, en certa manera, ja donen per suposat. Cal plantejar la pregunta com un joc i, llavors, com a bons actors que són, s’animen a jugar. “M’agradaria fer una obra en anglès i fer un gira per Anglaterra”, somia Eduardo Lloveras. Més o menys, tots estan d’acord en voler fer una gran tragèdia, alguna peça èpica de teatre clàssic. Per la seva banda, Clàudia Benito i Quim Àvila coincideixen en voler ser dirigits per Ivo van Hove però, mentre que ella demana (mig de broma) la participació a escena de Jude Law, ell es decanta per Lluís Homar. També posen sobre la taula un text: Els bandits de Schiller. Resulta curiós comprovar que, parlin de la seva realitat actual o de projectes imaginaris que, potser, mai es faran, no canvia el seu somriure ni la brillantor dels seus ulls. Transmeten agraïment, satisfacció i llibertat. Han arribat fins aquí gràcies al seu talent, el seu esforç i la seva valentia. Fa no massa temps, formar part de la família del Teatre Lliure era un somni impensable per a molts d’ells i, ara, aquest somni és la seva vida. Com diu Quim Àvila: “Viure de somnis, a vegades, ajuda. En alguns casos, et permet arribar més enllà del que tu mateix t’haguessis imaginat”.
