L’obra mestra del premi Nobel de literatura Mario Vargas Llosa, ni tan sols ha estat adaptada al teatre, per la seva riquesa i complexitat. La fiesta del Chivo és una lliçó de vida, que ens recorda que el valor i la dignitat són els únics antídots contra la maldat i la barbàrie. Una història fascinant, basada en fets reals, la sanguinària dictadura de Rafael Leónidas Trujillo (1891-1961) a la República Dominicana, protagonitzada per Juan Echanove i dirigida per Carlos Saura i adaptada per Natalio Grueso. Echanove no amaga la seva alegria per poder tornar a recalar a Barcelona, després de diversos anys sense fer-ho, en un teatre com el Poliorama, per oferir una obra que evidencia el retrocés que està comportant l’erosió de drets fonamentals i els avenços democràtics assolits.
Teatre Barcelona: Interpretar a Trujillo ha estat un repte majúscul?
Juan Echanove: La brutalitat que el dictador dominicà va exercir sobre el seu país és de sobres coneguda, però reflectir-la sobre un escenari és una tasca difícil. Sempre m’he vist còmode donant vida a indesitjables, però en moltes ocasions, els personatges tenien una actitud molt marcada i explícita. Un exemple d’això és quan vaig fer de Franco a Madregilda. Amb el dictador dominicà és diferent: tots tenim una idea molt concreta i generalitzada de com era Franco, però amb Trujillo això no passa. La iconografia de Trujillo no és la mateixa que la de Franco. La meva generació ha conviscut amb la figura de Franco. Estava per tot arreu. En canvi aquí no perquè pocs espanyols recorden com era Trujillo. D’aquesta manera, he pogut adaptar el personatge. I el resultat és molt impactant.
TB: Trujillo es va convertir en el paradigma del dictador caribeny, un dèspota cruel, populista i grotesc.
JE: He hagut de lidiar damunt l’escenari amb un personatge que, tot i encarnar un nivell tan gran de maldat, és difícil de definir. És curiós: Trujillo era un personatge molt marcial, sí, però no es desconeix com era el seu to de veu, per exemple, la seva manera de caminar o fins i tot el seu aspecte físic. La gent no coneix aquests detalls.
TB: Com va portar el personatge al seu terreny?
JE: Vaig estar parlant amb Carlos Saura. Li vaig dir: «Què passa si m’invento els detalls?» Ell em va respondre: «I què fem amb el bigoti?» Li vaig dir: «El podem descartar». I li va agradar la idea. A partir d’allò, vam anar donant forma el personatge. Teníem clar que havia de ser polit. Calia economitzar gestos, tons, volums, tot. Sempre considerant una dinàmica molt clara: El major gaudi del seu terror era la humiliació, fer tremolar fins als seus millors amics i a la seva família. Havia d’aconseguir que fos l’espectador qui sentís això, no l’actor qui ho provoqués.
Echanove amb Vargas Llosa (autor) i Carlos saura (director)
TB: Vargas Llosa va definir la seva obra com “la novel·la de totes les dictadures”.
JE: Per aquest motiu Trujillo ens ha de servir per identificar les forces del mal que ens envolten.
TB: Ha destacat la qualitat del repartiment de La fiesta del Chivo, format per Lucía Quintana, Manuel Morón, Eduardo Velasco, Gabriel Garbisu i David Pinilla.
JE: Carlos Saura és molt jove mental i estèticament. Des del principi vaig demanar que el repartiment no estigués condicionat pel grau de popularitat, sinó que fos talentós, no necessàriament molt famós. Hi ha molta fusió, cada un té el seu estil, la seva procedència… Vaig pensar que ho passaríem bé, i així va ser. En un moment com l’actual -marcat per les restriccions-, la traçabilitat i l’organització d’una obra és incòmoda. A més incomoditat, més ens agrupem els actors i millor funcionem com a grup.
TB: Què li sembla la capacitat artística de la generació actual de joves actors espanyols?
JE: Estem en un moment molt bo, ja que cada professional té accés a tot el repertori, producció històrica, literatura, etcètera, que s’ha fet fins ara. A més, són molt donats a crear moviments generacionals, és a dir, no són gens individualistes, la qual cosa cal observar molt bé perquè són una gran font d’inspiració.
TB: L’obra parteix de la història d’una dona maltractada i violada que retorna al seu lloc d’origen. L’obra no és eminentment feminista, però sí que es pot olorar el masclisme.
JE: És feminista en el sentit que, quan observes que el masclisme es desenvolupa en tota la seva dimensió, evidentment et decantes per defensar Urania. Això és una actitud feminista que desenvolupa la pròpia dramatúrgia. L’espectador es fa seu el personatge, com el de Trujillo, i això és bo, ja que mostra una injustícia real molt forta enfront de la qual cal navegar.
TB: Trujillo és comparable amb qualsevol governant d’avui?
JE: Quan dic les frases que diu Trujillo, penso: ‘Aquestes frases són actuals’. Em vénen al cap alguns personatges que podrien estar perfectament a taula sopant amb ell. La deriva autoritària dels últims anys en el món és molt preocupant. El populisme, generalment autoritari en l’actualitat, sorgeix en moments en què la societat, a través dels seus representants, no ha sabut estar a l’altura del que estava passant. Quan no es donen respostes a les preguntes i es passa per sobre de drets fonamentals sense que ningú digui res, es potencia una via populista que rebenta en enfrontaments i que, d’altra banda, no es pot viure amb un discurs tan buit i inexistent, encara que molts països l’utilitzin.
TB: Continua sent molt crític amb la classe política.
JE: Cal ser crític amb polítics i representants institucionals. Cal reconstruir [el sistema]. La pandèmia ha acabat amb tot, no es salva res. Si no anem tots de la mà, no en sortirem d’aquesta.
TB: Lamenta que el teatre sempre quedi desatès, amb o sense pandèmia.
JE: Molts professionals del sector estan molt malament per les situacions especials laborals que es produeixen, ja que gairebé tots els actors o tècnics són treballadors intermitents. Quan diem que el sector està desatès, hi ha persones que pensen que busquem rebre una almoina de l’administració; i no és així, perquè estem parlant de drets essencials del sector i dels professionals.
Més informació, imatges i entrades a:
