“Sembla escrita per a mi”, va pensar Josep Maria Pou quan va veure Gegant al teatre Royal Court de Londres, la tardor passada. El gegant fa gairebé dos metres d’alçada i és un intel·lectual famós i excèntric, l’escriptor Roald Dahl, que es troba en un dilema ideològic que pot comprometre la seva carrera. “Feia temps que no trobava una funció tan intel·ligent i meravellosament construïda”, afirma l’actor, habitual del teatre anglès. L’obra del dramaturg Mark Rosenblatt va entusiasmar la crítica, el públic, va rebre tres premis Oliver i ja s’ha transferit a un teatre comercial del West End. L’obra es podrà veure paral·lelament a Londres i Barcelona, perquè Pou va córrer a negociar-ne els drets per portar l’espectacle al Teatre Romea, on s’estrenarà en el marc del Festival Grec, del 5 de juliol al 3 d’agost. “Té el que més m’agrada del teatre: provoca debat dalt de l’escenari i fa que el públic surti fent-se preguntes, perquè la funció tota l’estona fa que et qüestionis el que penses”, diu l’actor, absolutament absorbit pels assajos, sota la direcció de Josep Maria Mestres.
L’obra es basa en fets reals. El 1983, l’autor de Matilda i Charlie i la fàbrica de xocolata estava a punt de publicar Les bruixes quan, en un article, compara els jueus amb els nazis arran de la invasió del Líban del 1982. “Mai a la història, una raça havia passat tan de pressa de ser víctima a convertir-se en assassina”, escriu Dahl. Al món anglosaxó va esclatar un escàndol majúscul i se’l va acusar d’antisemita. Rosenblatt s’imagina un comitè de crisi a temps real en què col·loca la dona de Dahl, Felicity (Victòria Pagès); el seu famós editor anglès, amic i jueu, Tom Maschler, el creador del prestigiós Booker Prize (Xavier Ricart); el seu home de confiança, Wally Saunders, que és qui va inspirar El Gran amic Gegant (Enric Arquimbau) i una jove representant de l’editorial als Estats Units (Clàudia Benito). Uns intenten convèncer-lo de retractar-se, rebatent-li els arguments i advertint-lo del veto comercial que podria patir, i ell defensa la llibertat d’opinió per sobre de tot.
Després de posar-se a la pell d’un home que estima una cabra, d’un capità que es vol venjar d’una balena i del mateix Jordi Pujol, a Josep Maria Pou no li preocupa ni la polèmica, ni tampoc encarnar un personatge tan antipàtic i sense filtres. “Em diverteix fer personatges de risc, col·locar-me a la corda fluixa. No vull fer funcions acomodatícies —assegura—. Prefereixo fer de Hitler en un espectacle antifeixista que no pas de jueu en una funció que defensi el nazisme. De cap manera es pretén blanquejar la figura de Dahl, tot i que era un personatge reverenciat que defensa de manera intel·ligent la seva postura. De fet, Gegant mostra com algú tan estrany i imprevisible pot arribar a fer-se simpàtic, quan és un fatxa i un racista”.
L’espectacle aborda dilemes totalment contemporanis com el conflicte israelià, l’antisemitisme, on arriba la llibertat d’opinió, l’autocensura, la cancel·lació, els peatges que té la llibertat, la separació de l’obra i l’artista. Dahl va definir-se a ell mateix com a antisemita abans de morir, el 1990. Trenta anys després, van ser els seus hereus els qui van demanar perdó públicament per les paraules de l’escriptor, cosa que l’escriptor no va voler fer mai. Roald Dahl continua sent l’autor anglès més venut al món, després de Shakespeare i abans de Dickens.
Més informació, imatges i entrades a:
