Després de Sugar i Generació de Merda, l’Eixample Teatre torna a programar un musical de mig format, però aquesta vegada amb un to molt diferent. A partir del 7 de març arriba Invisible, un espectacle que ens parla de la solitud i dels records; aproximant al públic a una proposta escènica diferent i metafòrica que beu de la ciència ficció. Una temàtica que allunya a aquest musical de la comèdia, subgènere més comú per a aquest tipus de format.
Per a aquesta proposta, el productor de ‘Invisible’, Toni Luque, s’ha fet amb un equip d’alt standing: Lucía Torres, Paula Berenguer i Adrián Rodríguez protagonitzen l’obra a les ordres Alícia Serrat, comptant amb Sílvia Navarro i Ernest Fuster com a ideòlegs tant del guió com de la música i lletra de les cançons.
‘Invisible’ ens presenta a uns personatges en estat de vulnerabilitat, en el moment que han decidit desfer-se dels records que els fan desgraciats: L’Alex (Lucía Torres), és un estel del rock tan cansada dels artificis que l’envolten que vol desaparèixer, que la gent l’oblidi i oblidar-se de qui és, per tornar a l’autenticitat; i en Noah (Adrián Rodríguez), és un jove milionari que arrossega un trauma de la infància, i porta una vida buida de sentit, tot i la seva riquesa. Les històries de tots dos es creuen en entrar en WhiteInk, la corporació que ha promès ajudar-los a deixar enrere la seva vida anterior mitjançant un complex procés d’esborrat de memòria. En aquest peculiar viatge tindran com a guia a la Sasha (Paula Berenguer), la idealista doctora de WhiteInk, una addicta al treball, apassionada per ajudar a la gent a desintoxicarse dels seus records més dolorosos, i viure la vida que sempre han volgut.
Els tres actors coincideixen que el procés de preparació dels personatges del musical ha estat molt enriquidor i diferent al d’altres espectacles d’aquest gènere. Per a la Lucía Torres, ‘Invisible’ és gairebé com una obra de text; una creació amb una gran exigència emocional a nivell actoral. L’Adrián Rodríguez, que ve del món de la televisió, afirma que el protagonista del musical és el tema, -la solitud-; i que tots, l’equip i la música, giren entorn del mateix. Per la seva banda, Paula Berenguer, destaca que a nivell actoral, el musical és una aventura, ja que aquest tipus de teatre normalment no et dóna l’oportunitat de crear un personatge des de tu mateix.
Sens dubte, la temàtica del musical és el que més li distingeix d’altres muntatges del gènere. Així ho veu també l’Alícia Serrat, la directora, qui va tenir clar des del principi que volia implicar-se en el projecte: “Sóc una persona amb mala memòria, em preocupa què recordaré de la meva vida quan sigui més gran. Per això em vaig enamorar del musical. Normalment els musicals tracten temes molt més lleugers, de comèdia. No obstant això aquí és tan profund, té tantes capes…”.
La major responsable d’aquesta particularitat de l’obra és la dramaturga Sílvia Navarro, que per primera vegada assumeix el repte de fer les lletres per a un musical. Va ser ella qui va posar sobre la taula la idea de donar-li un toc de ciència ficció al projecte: “Invisible part d’una capa de ciència ficció per tapar els temes principals i profunds que tracta: la solitud, la falta de felicitat, els records… A través d’uns personatges amb una complexitat molt seriosa, en realitat és una història molt humana, de carn i os.”
Per qui també és la seva primera vegada és per a l’Ernest Fuster, a qui estem més acostumats a veure com a actor de musicals. Aquesta vegada s’atreveix, gràcies a l’oportunitat que li ha donat en Toni Luque, amb la composició de la música. Una partitura que segons ens explica: “Com que és una història de ciència ficció, principalment té cançons de gènere pop-rock, amb influència de les tendències actuals de Broadway i del West End.”
Amb un halo de misteri sobre com es desenvoluparà l’argument i sobre el format escènic, -del que els seus creadors no han volgut desvetllar molt, més enllà de que serà una metàfora dels records-, ‘Invisible’ el musical es podrà veure del 7 de març al 16 d’abril en l’Eixample Teatre.
Text i fotografies: Eirene Ramos
