Per Iván F. Mula / @ivanfmula
Showman, monologuista i reporter radiofònic, Guillem Estadella (22 anys) acaba d’estrenar una nova temporada del seu espectacle Estoy madurando. Es tracta d’una proposta d’humor fresc, crític i amb espai per la improvisació amb el públic, una de les coses que més li agraden.
GUILLEM ESTADELLA: M’encanta improvisar amb el públic! Potser no sóc el millor guionista del meu propi espectacle però, quan surto del guió, és quan millor m’ho passo i quan noto que la gent ho gaudeix més. Aprofito qualsevol cosa que passi dins del teatre per jugar-ho perquè jo crec que li dóna una frescor i un aire diferent que la gent agraeix. Als espectadors els hi agrada veure que el còmic està en perill.
TEATRE BARCELONA: Encara estàs madurant, com diu el títol del teu monòleg?
Sí. Ara mateix, estic en un moment en el qual tinc 22 anys i encara estic creixent. La meva sensació és que visc en un món fet per adults i tinc els problemes de ser autònom, pagar impostos, aixecar-me per anar a treballar… quan fa menys de quatre anys estava encara estudiant, dins de la tranquil·litat de casa dels meus pares. Al monòleg parlo d’això i de com sobreviure en el món dels artistes. Del contrast de la vida d’un adult amb la meva mentalitat de gairebé encara un adolescent que, si pot, cada divendres surt de festa.
I quins altres temes toques, a partir d’aquí?
Parlo de moltes coses. Del meu referent com a persona madura que és la meva àvia. Crec que és la persona més immadura que conec, en realitat, però això la fa més divertida. Parlo de tenir parella en aquesta edat, de la feina, dels temes del dia a dia… També tinc un bloc dedicat al regueton que crec que és la gran malaltia del segle XXI, tot i que la gent l’escolta i, fins i tot, a mi també m’agrada. Parlo, bàsicament, de tot el que em passa pel cap i, sobretot, de moltes anècdotes i vivències. Perquè penso que la comèdia ha de tenir molta veritat.
Com has viscut la teva entrada en el món de la comèdia?
Porto quatre o cinc anys fent comèdia, tot i que els dos primers de manera molt aïllada fent actuacions per la zona de Tarragona. Quan vaig arribar a Barcelona, em vaig adonar de com funcionava de veritat aquest món. Hi ha unes normes no escrites que les has de conèixer. Jo sempre he intentat respectar-les. Crec que és un molt bon moment per la comèdia, sobretot, per la gent jove que ve de fer humor a Internet i s’està animant a posar-se davant del públic a sobre d’un escenari.
Has sentit la necessitat de diferenciar-te dels altres monologuistes?
Sempre he intentat ser jo mateix, tenir el meu rotllo i no intentar ser mai qui no sóc. Crec que el més divertit és que cadascú té el seu estil i la seva personalitat, i això li dóna una visió i un to diferent al seu espectacle de manera natural.
D’on ve la teva vocació d’humorista?
Jo sempre he sigut el graciós de classe al qual li agradava fer acudits. Cada divendres, a darrera hora, em deixaven imitar als profes o coses així. Vaig començar a veure-ho com una professió quan al meu poble, a Cunit, vam fer un espectacle amb un grup de teatre i jo vaig fer de mestre de cerimònies. Entre les diferents actuacions, jo presentava i feia monòlegs. Allò va ser com un petit laboratori de tot el que va venir després.
Quins han estat els teus referents en el món de la comèdia?
Per mi, Andreu Buenafuente, Berto Romero, Xavi Franquesa o Raúl Cimas són autèntics referents. Recordo veure a Raúl Cimas a Paramount Comedy i em resultava impactant. Jo tenia 7 o 8 anys i no entenia ben bé per què la gent reia però al meu cap pensava: m’agradaria molt parlar com ells perquè així s’aconsegueix que la gent rigui.
T’he de preguntar pels límits de l’humor…
És una cosa que és normal que ens preguntem. Com a país, estem patint uns límits a nivell social i, d’alguna manera, la societat també vol posar límits a tot allò que coneix. Dins d’aquestes coses, està l’humor. Jo trobo que l’humor no ha de tenir límits, crec que podem parlar de tot, lògicament, des del respecte. És qüestió de temps. De tot es pot parlar però en un espai i un temps determinat que ho separi i ens doni temps d’assimilar-ho i comprendre-ho.
Com s’afronta un show d’humor amb la situació política i social que estem patint darrerament a Catalunya i, especialment, a Barcelona?
Crec que és el millor moment per l’humor però el pitjor moment pel públic. Els còmics som capaços de fer humor amb qualsevol cosa. A mi, m’agrada mullar-me políticament perquè crec que la gent també ho demana. El que m’emprenya molt és la mentida amb la qual juguen els polítics. Si ells menteixen, nosaltres hem de fer evidents aquelles mentides i ho jugarem amb la veritat i un somriure. Qui ho passa malament ara és el públic que potser no té massa ganes de riure. Però crec que ens hem de riure de tot. Si aquestes setmanes la gent no va al teatre, em sembla bé, sempre que sigui perquè estan al carrer. Si la gent està a casa, patint, millor que vingui al teatre a passar-ho bé.
I què es trobaran al teu show?
Una oportunitat per desconnectar, gaudir i adonar-se’n que créixer és una putada però somrient és una putada una mica menys dolorosa.
