OPINIÓ

‘Grease’ i ‘Pretty woman’: L’eròtica del passat

Josep Maria Bunyol

En una entrevista al mitjà digital Catorze amb l’Eva Piquer, en Guillem Gisbert reflexionava sobre els seguidors dels Manel que troben a faltar la sonoritat dels seus primers discos, assegurant que aquesta gent no enyora l’ukelele, sinó que enyora el seu 2008 o 2009. Una observació tan encertada seria extrapolable a qualsevol producte cultural sotmès als capricis mercadotècnics de la nostàlgia. Reconeguem que l’enyorança del passat té un punt d’egocentrisme. Quan rememorem pel·lícules, llibres, cançons o es reposen muntatges teatrals mítics, el missatge implícit és que nosaltres ja hi érem i estàvem fantàstics. Si l’obra en qüestió aconsegueix enganxar els espectadors verges de les noves generacions, les que no van viure l’impacte inicial, som davant d’un èxit total, el somni humit de qualsevol productor. 

Roger Berruezo i Cristina Llorente protagonitzen al Teatre Apolo la versió musical de ‘Pretty Woman’

Aquest hivern coincideixen a la cartellera dos musicals dignes d’un estudi sociològic: per ordre d’estrena, Pretty woman i Grease. Totes dues històries han arrelat amb força en la nostra memòria col·lectiva per la pel·lícula que se’n va fer. Al Teatre Apolo s’hi ha instal·lat Pretty woman, el musical. La comèdia romàntica que va marcar el camí de tantes altres al llarg dels noranta s’ha convertit en un espectacle amb cançons, escrites per Bryan Adams i Jim Vallance. I que ningú pateixi, que el tema de Roy Orbison que li dona títol sona en el moment de les salutacions. El llibret d’aquest musical, estrenat a Chicago el març del 2018, és de Garry Marshall i J. F. Lawton, director i guionista de la pel·lícula original. Tot i així, en el dossier del muntatge ens asseguren que la trama s’ha actualitzat per reflectir les sensibilitats d’avui. 

‘Grease’, en cartell al Teatre Tívoli, és un dels clàssics indiscutibles del gènere musical, i probablement un dels més coneguts i estimats pel gran públic

L’encant desplegat per Julia Roberts i Richard Gere, que ara són Cristina Llorente i Roger Berruezo, no ens pot fer oblidar què ens explica Pretty woman: un tauró de les finances, l’Edward, contracta una prostituta, la Vivian, perquè li faci d’acompanyant durant una setmana, i l’acaba modelant a la manera d’un Pigmalió yuppie. De fet, el títol original de la pel·lícula era Three thousand, en referència als 3.000 dòlars que cobra la Vivian. Inicialment, havia de ser un drama amarg, amb una seqüència final en què l’Edward feia fora la noia del seu cotxe i li llançava un feix de bitllets. Actrius com Michelle Pfeiffer, Meg Ryan i Drew Barrymore van rebutjar el paper protagonista. Van ser necessàries sis reescriptures de guió, fins a arribar a Barbara Benedek, qui va convertir el material de partida en un conte de fades per a tots els públics, i també en una oda a l’alta costura, obviant el rerefons qüestionable. 

Julia Roberts i Richard Gere, en un fotograma de la pel·lícula ‘Pretty woman’

Pretty woman ha resistit les innumerables reemissions televisives i l’entrada en l’era del Me Too, amb l’argument que s’havia de posar en context. La mateixa Julia Roberts ha declarat en alguna ocasió que avui en dia aquesta pel·lícula no es podria rodar. És cert que moltes altres ficcions rellevants no resistirien una anàlisi feta des del present respecte al paper que li atorguen a la dona, però en el cas de Pretty woman parlem de fa 30 anys. Malgrat tot, que tanta gent estigui disposada a reviure en un escenari allò que han vist mil i una vegades, sumant-hi unes cançons que segurament no han sentit abans, és la millor prova que la nostàlgia és capaç de suavitzar les arestes i de crear màgia on menys te l’esperes. 

Olivia Newton John i John Travolta, una escena del filme ‘Grease’

Al Grease que arriba al desembre al Teatre Tívoli també li han afegit com a subtítol “el musical”, tot i que en el seu viatge dels escenaris a la pantalla, i de nou al teatre, mai no ha estat cap altra cosa. Hauria estat necessari un subtítol si el que s’hagués estrenat fos Grease, el drama metafísic. Però no, és el musical, amb les meravelloses cançons de Jim Jacobs i Warren Casey. En aquest cas, hi ha una doble nostàlgia: la del moment en què es va estrenar la pel·lícula de Randal Kleiser basada en l’original teatral, el 1978, i la de l’època en què se situen les desventures sentimentals dels estudiants de l’Institut Rydell, uns anys cinquanta sovint idealitzats pel cinema, en què John Travolta, als 24 anys, i l’enyorada Olivia Newton-John, a punt de fer-ne 30, podien seguir matriculats a l’institut, instal·lats en una adolescència eterna. A l’hora de captar nous devots, Grease estaria en dura pugna amb Pretty woman pel que fa al nombre de reemissions televisives, amb una freqüència només superada per Aquí no hay quien viva. A hores d’ara, ja no ens sorprendria descobrir que en Danny i la Sandy s’han fet grans i són veïns del senyor Cuesta. 

Per cert, Grease també ens parla d’una noia que per trobar l’amor ha de transformar-se, passant de la jaqueta de punt a la jupa de cuir i deixant sortir la bèstia. Tant se val. Persones d’ideologies i sensibilitats diferents aniran al teatre per reviure dues històries que en el seu moment els havien emocionat. Al cap i a la fi, totes dues alimenten la necessitat humana d’estimar i ser estimats, fins al punt d’enlairar-se cap al cel en un descapotable. Amb ukelele o sense. 

Articles relacionats

Shakespeare, Verdi… i Plensa!

És una enorme notícia que Macbeth torni al Liceu! I no ho dic només perquè aquesta sigui la meva òpera preferida de Giuseppe Verdi -amb permís de Rigoletto-, sinó perquè, […]

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!