‘Giselle’ d’Akram Khan: cànon en permanent revisió

L’English National Ballet dirigit per Tamara Rojo, arriba al Gran Teatre del Liceu amb una tenebrosa versió del clàssic

Jordi Sora

Sembla que el ballet està trobant el seu punt: s’actualitza. Probablement amb menys intensitat, ni la velocitat desitjable, però aquí i allà van sortint veus que no volen pas qüestionar la tècnica que representa. És més aviat sobre els rols de gènere; la dramatúrgia decimonònica; i la posada en escena, sovint poc o mal renovades. El tema no és menor, sobretot si la dansa clàssica vol guanyar aproximació amb el públic amant del moviment contemporani. L’arribada de Giselle de l’English National Ballet (ENB) al Gran Teatre del Liceu pot ser una gran oportunitat per als aficionats d’una tradició i altra.

Calia una veu forta com la d’Akram Khan per a aquesta operació. Una coreografia que traspassés els límits imposats per una història d’amor romàntic ben coneguda. I alhora ben discutible: la noia, el final de la qual està lligat al destí del seu desitjat. Calia una mirada que redimís tota aquella feblesa i l’empoderés com a acte de valentia. Una denúncia que s’encarés cap a un altre aspecte. El de les desigualtats de classe, on les dissortades camperoles de la història acaben trobant el seu espai alliberat.

No és que la coreografia original de Giselle no hagi estat repensada en altres ocasions. És una peça estrenada el 1841 a París amb les pautes inicials de Jules Perrot i Jean Coralli. Potser la versió més coneguda i representada la firmaria Marius Petipa quaranta-tres anys més tard, a San Petersburg. I amb ella, la seva transformació de ballet romàntic cap a una de les peces claus dels grans ballets russos. Canvis i transformacions sobre un mateix tema, que com si es tractés d’un fil de continuïtat es recull aquí pel coreògraf anglès d’origen bengalí. I ho fa a partir de la versió que el 1971 va fer Mary Skeaping, precisament per a l’ENB i que és com han representat fins ara la peça, on ha excel·lit darrerament el ballarí mexicà Isaac Hernández. Amb Jeffrey Cirio i Tamara Rojo, la responsable d’aquesta aposta en la seva etapa de directora artística de la companyia, protagonitzaran una sessió única dissabte 7 de maig a les 17 hores, d’entre les cinc programades pel teatre de la Rambla.

Són diverses les capes superposades, per tant, les que es podran gaudir. D’una banda, la que permetrà veure’n l’evolució. Una consideració més aviat historicista, però que ens serveix per confirmar que la tradició no és immutable, sinó just tot el contrari: es posa en connexió amb la modernitat de cada temps. Precisament allò que proposa Akram Khan quan hi barreja dansa kathak, cerimònies cortesanes, balls folklòrics, i uns moviments d’animals i humans que recorden els fenòmens migratoris.

Afegir, reinterpretar, canviar coses, una pràctica que no és aliena al món del ballet. Pensem, per exemple, que la famosa variació de Giselle del primer acte no és original de la primera coreografia històrica. El que demostra que el millor que podem fer amb la dansa clàssica és posar-la en contacte amb moltes coses, i així obrir les portes a altres interessos i aficionats. D’aquesta suma, en poden sortir petites joies com la d’aquests dies al Liceu.

Més informació, entrades i imatges a:

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari