Joan Català i Roser Tutusaus presenten 5.100 a L’Auditori, dintre del cicle Escenes. Ens colem a un assaig per veure com creen un espectacle que han d’aixecar amb només una setmana.
L’avi de Joan Català era ferrer. El seu pare i el seu germà també ho són. Ell, des de ben petit, ha “mamat taller”: esforç, treball manual, artesania. No ha seguit la saga familiar, però, en canvi, l’ha fet la base de la seva creació escènica. Tot i que ha treballat amb companyies de circ i dansa ben diverses com Circus Klezmer, Los 2Play, o Àngels Margarit, se’l coneix, sobretot, pel seu espectacle en solitari, Pelat. Un espectacle de carrer estrenat a FiraTàrrega 2013 que l’ha portat per diversos festivals catalans i internacionals i que ha triomfat per la seva aparent senzillesa. Acompanyat amb poc més que un pal de quatre metres i una galleda, ha revolucionat el circ anant precisament a les arrels en un espectacle, a més, de gran complicitat amb el públic.
Aquesta passada edició de FiraTàrrega va estrenar amb èxit Menar (un dels tres finalistes a millor espectacle d’arts de carrer pels Premis de la Crítica), que segueix la seva línia de treball entre el fet artístic i l’artesanal, en aquest cas a través de la corda, juntament amb Roser Tutusaus. Una ballarina que, després de llicenciar-se en periodisme, se’n va anar cap a Holanda per formar-se en dansa, on va iniciar la seva carrera amb companyies i coreògrafs com Anouk van Dijk dc. o Erik Kaiel. El 2011 va tornar a Catalunya, on ha col·laborat amb el col·lectiu Lamajara, Roser López Espinosa o María Campos i, és clar, amb Català. D’aquesta unió artística en neix ara 5.100 a L’Auditori. Un espectacle que abandona el carrer i incorpora músics i acròbates, però que respon a una mateixa mirada.
QUAN UNA PLANXA DE FERRO ESDEVÉ INSTRUMENT
Imagineu-vos, per un instant, que L’Auditori s’ha convertit en un taller. Hi ha planxes de ferro, llantes de cotxe, bigues… però el so metàl·lic estrident dels cops de martell s’ha convertit en música. Imagineu-vos que quatre músics de la Frames Percussion (Feliu Ribera, Ferran Carceller, Rubén Martínez i Miquel Vich) exploren la sonoritat d’uns materials que, fins ara, mai havien tocat. Imagineu-vos, també, que tenen menys d’una setmana per crear un espectacle. Doncs exactament això és el que em trobo el segon dia d’assaig de 5.100.
Quan L’Auditori va proposar a en Joan i la Roser que formessin part de la programació del cicle Escenes, que fusiona arts escèniques i música, la idea era que incorporessin aquests músics a Menar. Ells, però, van decidir crear un nou espectacle perquè “tot i que la idea era estimulant, passar del carrer i el silenci a una sala i la música ens ofereix la possibilitat de fer i provar altres coses”, m’expliquen. “Com que només tenim una setmana per crear l’espectacle, vam pensar que el millor era agafar-se a allò que ens és més familiar, el que tenim més a mà. Jo vinc del món del ferrer, he mamat moltes hores de taller i tenia ganes d’explorar el so, el moviment i evocar a allò artesà, que és el que ja estem fent amb la Roser“.
“El que volem és crear un espectacle on el so i el moviment coexisteixin i dialoguin. Que a vegades es donin suport, i d’altres vagin a la contra, però que tots dos tinguin el seu espai a la peça”, diu la Roser. “Per mi tot això del ferro sempre ha estat soroll, cops de martell a la xapa, però malgrat la fredor que té el ferro, té una sonoritat que, segons com el treballis, pot agafar una dimensió molt bèstia”, afegeix el Joan. Per ella, “el més curiós és que els músics poden posar-hi patrons i tocar aquests instruments amb partitures”.
En Joan i la Roser han optat per mantenir al màxim el llenguatge de carrer. El públic no estarà assegut en cadires, sinó que es podrà moure per la sala. “Concebem l’espai com un taller. En certa manera tot està a vista. Potser és una idea romàntica, però no és que us convidem a estar amb nosaltres, sinó que estem tots junts. El públic estarà mirant com una gent treballa. Això ens ajuda a no estar tan perduts. No estem al carrer, però seguim tenint la gent a prop, sentint-la respirar i podem mirar-la directament als ulls. Tot això, quan estàs performant, és complicat i difícil de gestionar, però et dóna quelcom que no et donarà mai un escenari a la italiana”.
TRIAR, INEVITABLEMENT
“El que està sent més complicat és aprendre a seleccionar, prendre decisions. Tenim només una setmana i som set persones, set imaginaris diferents”. Això pot generar certa frustració “perquè t’adones que hi ha coses que tenen un potencial que no seràs a temps de treure’l”. Però no només això. En Joan i la Roser fa temps que treballen junts. El procés de creació de Menar ha estat llarg -de fet, per ells, encara està en procés- i tenen un llenguatge comú. “Ens agrada treballar des de la naturalitat escènica -tot i que podríem discutir si realment existeix o no-, des d’un lloc on les coses agafen més espai i són menys literals. Treballar amb uns músics que sempre han estat darrere el seu instrument, ens està fent veure com ens costa fer el traspàs de les eines que utilitzem per arribar-hi. Constantment ens pregunten: «Com ho fem, per deixar el tub?» «I per agafar la xapa?» Per nosaltres, senzillament es tracta de fer-ho com ho faries fora l’escenari. No estem acostumats a dir-ho, amb una mirada, un gest, ens entenem”. Per ells, diu la Roser, “tot és molt abstracte; encara ho han de veure, viure i practicar”.
Aquest tàndem es manté en la creació de l’espectacle. La Roser, que arrossega una lesió que la mantindrà apartada dels escenaris uns mesos, però, hi ha acabat fent la mirada externa. No era la idea inicial i li agradaria ser dintre amb ells, però s’han adonat que, en un procés de creació com aquest, “és necessari”. “M’ha sorprès la necessitat de la figura externa, però per com està disposat l’espai, que és molt gran, i pel fet que som molta gent, ens calia. A vegades des de dintre tardes més en prendre decisions que, en canvi, des de fora, es veuen ràpid“, reconeix la Roser. A en Joan, diu, també li està anant molt bé. “No és que delegui completament, quan arribem a casa mirem els vídeos junts i mirem què és el que no funciona, però d’aquesta manera ella veu moltes coses que després podem comentar. Hi ha un 50-50 que no està parlat ni tancat, però funciona”.
A més, compten amb la complicitat de dos acròbates com Armando Rabanera, a qui veiem habitualment amb la companyia de circ Eia, i Anna Buraczynska. “Ens ha tocat la loteria amb ells. L’Anna va substituir la Roser i l’Armando el vam incorporar fa només una setmana, perquè també es va lesionar un altre noi. I, tot i que això et trastoca perquè tens els teus plans, la idea d’una persona, una manera de fer i de moure’s -amb les seves virtuts i els seus defectes-, ens hem trobat amb dues persones amb moltes ganes de treballar i humanament fantàstiques”.
UN PREMI QUE ES FA ESTRANY
Ningú que hagi vist Menar posarà en dubte que aquest duo funciona a la perfecció: des de la primera mirada al moviment més complex. Però potser el més bonic és que en Joan i la Roser aconsegueixen traslladar la seva complicitat al públic. Des de la primera part, on tenim la sensació que comparteixen part de la seva intimitat, d’una atracció que s’endevina a cada gest, al final, quan -com a Pelat– el públic esdevé un element indispensable per a la consecució de la peça.
La reacció davant la nominació als Premis de la Crítica, però, no ha estat la mateixa. Mentre que ella està “molt agraïda” i satisfeta que l’espectacle hagi agradat, en Joan l’ha rebut amb reserves. “Per mi és molt estrany que es premiï Menar perquè encara necessitem treballar-lo molt. I quan dic molt, vull dir: molt, molt. De fet, dos dies -literalment- abans de presentar-lo a FiraTàrrega vam canviar l’estructura de la peça. No teníem ni idea de si funcionava o no”. Tot i això, en Joan està “molt content” per la Roser, a qui també han nominat com a millor ballarina, sobretot tenint en compte la lesió; “li dóna sentit a tot plegat, t’ajuda a creure en el que fas i veure que et tenen present”. Ara volen revisitar la peça i veure cap on la porten. En tenen moltes ganes, però la lesió de la Roser fa postposar-ho. Esperem que es recuperi aviat. Seguiu-los d’aprop, val la pena.
Text: Mercè Rubià
