FAM és un rèquiem a la recerca del descans dels cossos, també en vida i especialment dels dissidents. Reconciliar-se i trobar-se amb les ferides que s’acumulen a la pell, les que es veuen, les que se senten i les que no sabem que tenim. Les Impuxibles fan un espectacle incòmode, també per a elles mateixes.
La biografia corporal de cada una de les intèrprets ha estat el motor de la creació, i per elles passen temes com els trastorns alimentaris, el racisme, l’envelliment, la sexualitat, la fòbia a l’obesitat i el colonialisme. Quatre contes que tracten problemes endògens i exògens al cos, però que hi repercuteixen.
Clara Peya, directora, compositora i intèrpret de FAM , creu que elles tampoc són conscients de l’espai que ocupa el seu cos: “De cop m’he adonat que ha sigut el centre de la meva vida, el motor que em socialitza i em defineix, inclús”. De fet, posar-hi el cos és una manera de viure i percebre l’art característica de Les Impuxibles.
En la voràgine de la creació no calibren la implicació que fan des del lloc més profund i se’ls manifesta en altres àrees de la vida. “Després veus tot el que t’està afectant, modificant i travessant”, explica Ariadna Peya, directora, coreògrafa i intèrpret de l’espectacle.
Cada una de les actrius decideix fins on s’involucra —també ho haurà de fer el públic—, però saben que estan submergides. El compromís de totes elles, a més, els ha permès generar un espai on compartir i posar en comú els seus complexos, així com teixir una xarxa de relacions on no només han confessat preocupacions i conflictes.
La dramaturga de FAM, María Velasco, ho descriu tot plegat com “les nostres ferides al servei del diàleg”. La intenció final és col·lectivitzar-les i permetre una reflexió comuna que esdevingui immunitat per a tothom, perquè deixi de fer mal i de causar-ne més.
La barreja de llenguatges escènics, adaptada per a persones sordes, va des de la música en directe fins a la dansa, passant per la paraula i el text escrit, sumat a un treball que Ariadna Peya defineix com “molt d’intèrpret i despullat, sense artificis”. No volen deixar cap persona fora, però saben que se’ls escapen moltes realitats.
Amb tot, Clara Peya té clar que intenta no fer sentir ningú com l’han fet sentir a ella: “Que no soc vàlida perquè no tinc cap encaix en la societat. El meu cos no és desitjable, no està bé, no entraré mai dins dels cànons i ho haig de compensar sent simpàtica, graciosa o talentosa”. La desconnexió amb el cos per destacar qualitats que ho equilibrin, però Les Impuxibles el posen al centre per vetllar pel seu repòs.
Més informació, imatges i entrades a:
