Energia Furbi a la Trilogia Mozart

Mercè Rubià

La companyia Dei Furbi, guanyadora del Premi Max 2014 a la millor obra musical per La flauta màgica, estrena nou espectacle a La Seca. Trilogia Mozart – Così Fan Dei Furbi és una interpretació molt lliure de la trilogia més famosa del gènere operístic: Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte.

TEATRE_BARCELONA-Dei_furbi-REVISTA

Els Dei Furbi són pura energia. Desprenen alegria i optimisme i fa la sensació que estan convençuts del que fan, que ho fan bé i que agradarà. Això sí, amb la humilitat d’aquells que porten moltes hores d’esforç a l’esquena per ser on són i en canvi fan que sembli fàcil fer allò que fan. Trilogia Mozart – Cosí Fan Dei Furbi és el seu vuitè espectacle i, un cop més, passa per La Seca-Espai Brossa. El director de la sala, Hermann Bonnín, destaca “les profundes conviccions” de la directora de l’obra, Gemma Beltran, convençut que és “el puntal de la personalitat de cadascun dels seus espectacles”.

Després de La Flauta Màgica “volíem reflexionar i veure quin llenguatge escènic fer i hem perdut el cap, no sabem on el tenim!”, fa broma Beltran. “No fem tres òperes, fem una transgressió radical de tres obres, respectant el fil argumental, que fa evident com els aristòcrates abusen dels seus privilegis”. La Trilogia els permet, diu, tenir la possibilitat de passar de la comèdia a la tragèdia aprofitant els grans moments d’emoció de la música de Mozart.

Queralt Albinyana, Anna Herebia, David Marcé, Robert González i Albert Mora interpreten diversos personatges en una obra que dura poc més d’una hora i que vol ser un “divertimento” amb capacitat de barrejar humor, reflexió, teatre i música. Per fer-ho, també han introduït algun fragment de Molière que posa en evidència com les dones eren tractades com a mers objectes. I, evidentment, han donat tota la importància a una música, adaptada per Paco Viciana, que interpreten amb un únic instrument, la veu.

TEATRE_BARCELONA-Trilogia_Mozart_Dei_Furbi_-REVISTA_4

També ha perdut el cap la faldilla protagonista de l’obra, una faldilla ni més ni menys que de tres metres d’alçada i que s’adapta a totes i cadascuna de les circumstàncies de la història. En un principi és una faldilla exposada al museu regentat per Don Alfonso (Così fan tutte) que vol evocar com molts aristòcrates van perdre el cap durant la Revolució Francesa. “Literalment!”, recorda Beltran. Però després serà un amagatall o fins i tot el gran forat on serà engolit algun dels personatges. Una mirada lúdica darrera una aparença bufa i esperit carnavalesc per parlar de la deshumanització que provoca l’ús i abús dels privilegis de l’aristocràcia.

Text i fotografia de la roda de premsa: Mercè Rubià

Escrit per
Mercè Rubià TWITTER

Periodista. Teatrera. Enamorant-me de la dansa i el circ. Advertència: Si la majoria de recomanacions tenen molts aplaudiments no és per falta de criteri (que potser també), sinó perquè prefereixo parlar de les obres que m’han agradat. Molt lluny de voler fer (o ser) crítica.

Articles relacionats

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!