El setè cel és a la Beckett

Redacció TeatreBarcelona

Caryl Churchill és una de les autores de teatre anglosaxones més reconegudes i representades, però encara és força desconeguda a les nostres sales.

La companyia Teatre de l’Enjòlit s’ha proposat posar-hi solució i ens porta El setè cel, una producció agosarada de dimensions més grans que les que acostuma a acollir la Sala Becket, i que ha pogut abastar gràcies a la co-producció de la sala independent La Planeta.

Un elenc de set actors donen vida a quinze personatges de dues èpoques diferents: el primer acte ens transporta a un país africà, a l’època colonial (vestits victorians inclosos), on l’home blanc imposa els seus ideals; el segon acte ens fa tornar a la nostra contemporaneïtat, des d’un parc de Londres, on veurem què ha canviat i què no ho ha fet tant.

 

UNA COMÈDIA QUE MOSSEGA

El setè cel, traduït per primera vegada al català per un actor d’aquesta mateixa producció, Arnau Marín, és una comèdia… però una comèdia que mossega. Caryl Churchil critica, i no dóna solucions: ens fa buscar les nostres pròpies. Ens distancia dels personatges amb inversions de gènere dels actors (una dona embarassada interpreta un nen, per exemple), ens porta a identificar-nos amb els rols i les contradiccions en les quals cauen els personatges, i ho fa amb una visió polièdrica, oberta. I amb música, ja que l’espectacle inclou cançons, amb lletra de Churchil però compostes especialment pel muntatge.

TEATRE_BARCELONA-sete_cel_beckett

Un procés familiar es converteix en quelcom estrany, fent-nos prendre consciència de la nostra pròpia estranyesa. El setè cel  és un viatge cap a l’autoconeixement amb la sexualitat com a temàtica principal, entesa com quelcom que, vulguem o no, defineix la nostra identitat com a individus. Però com a bon viatge no és queda aquí i també explora els temes de la violència, l’educació i la repressió social, els dogmes que perpetuem inconscientment.

UN VODEVIL NEGRE, INTIMISTA I MODERN

Caryl Churchill domina el llenguatge teatral i juga amb la dramatúrgia a diferents nivells: en aquesta obra que, segons els seus protagonistes, s’inicia com un “vodevil negre” i evoluciona cap a més intimista, s’hi sobreposen dos actes, dues èpoques i dos codis teatrals, igual que es sobreposa, en nosaltres, la nostra identitat amb la nostra herència.

La directora del muntatge, Glòria Balañà, explica que l’adaptació que ha requerit aquesta obra, estrenada el 1979, ha estat mínima: no és només actual, sinó que fins i tot ara ens sembla moderna, tant per continguts com per la forma, fins al punt que el director de la Sala Becket, Toni Casares, lamenta entre bromes que no sigui una producció pròpia.

 

Text: Neus Riba

Articles relacionats

Joan Pera: “Necessito ser jo mateix a l’escenari'”

Joan Pera, nascut a Mataró el setembre del 1948, és un dels actors més estimats dels escenaris catalans. Don Joan, La extraña pareja, La jaula de la locas, No et vesteixis per sopar, Matar al presidente, […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!