El dol perinatal vist des del punt de vista del pare, al Teatre Nacional

Andreu Rami

Quan l’escriptor de ciència-ficció William Kotzwinkle va perdre el fill per complicacions en el part, va tancar-se a casa i en un cap de setmana va bolcar tot el seu dolor en un llibre: El nedador del mar secret. Publicat l’any 1975, va suposar un gran èxit, ja que parlava de l’experiència d’un dol perinatal des del punt de vista del pare. Es va traduir a diversos idiomes, entre els quals el català, va guanyar premis com el National Magazine Award… i va desaparèixer en la immensa voràgine d’estrenes literàries.

Ara la companyia La Danesa recupera la història de Kotzwinkle, que es podrà veure fins al 19 de desembre a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. Jumon Erra en signa l’adaptació, que interpretaran Francesc Cuéllar, Júlia Santacana i Albert Mora. La història explica com un escultor, després de perdre el fill acabat de néixer, troba en l’art la via per començar a acceptar el sotrac vital. “Sovint necessitem processos llargs per entendre allò que ens passa a la vida”, afirma Erra. El nedador del mar secret comença quan la dona trenca aigües i el matrimoni ha de superar molts obstacles fins a arribar a l’hospital, travessant un territori muntanyós, on les cases estan escampades, aïllades les unes de les altres, i les distàncies s’han de recórrer per camins rurals i amb furgonetes velles.

Trencar el tabú

“El dol perinatal ha estat un tabú, però el teatre l’està trencant”, explica Jumon Erra. Els espectacles Llibert, de Gemma Brió, i Una gossa en un descampat, de Clàudia Cedó, van ser els primers a posar en escena aquesta vivència que afecta gairebé cinc de cada mil naixements. Si bé aquests espectacles mostraven el dol per la mort perinatal des del punt de vista de la mare, ara posen el focus en la vivència del pare. La companyia La Danesa creu que posar en escena l’acceptació de la pèrdua ajuda a visibilitzar aquest fet. “Parlar de les coses fa que existeixin. Ens ho han ensenyat les feministes”, explica Erra. En aquest cas, considera que el punt de vista de l’home és interessant perquè, “mentre la dona pareix, l’home és part implicada i, alhora, testimoni”. L’obra es basa en l’experiència real de l’autor: “Als anys 70 el van fer fora de l’hospital i va haver de tornar conduint la furgoneta, havent de gestionar tot això sol. Les seves cicatrius són d’una altra mena”, diu el dramaturg.

Júlia Santacana i Francesc Cuéllar en una escena de l’espectacle

La directora del Teatre Nacional de Catalunya, Carme Portaceli, també considera que l’espectacle fa una aportació important perquè “dona veu als sentiments d’un home”, ja que “tradicionalment no tenien per què sentir res”. Miguel Bosé cantava dècades enrere que “los chicos no lloran”. Per sort els temps han canviat.

El nedador del mar secret s’ha pogut fer realitat gràcies a l’impuls del Premi Quim Masó, el certamen impulsat per Bitó, productora que gestiona el Festival Temporada Alta, i el Teatre Nacional de Catalunya, que acull els textos guanyadors.

Més informació, imatges i entrades a:

Articles relacionats

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!