Les Antonietes tenien ganes de mambo, de canviar, de sacsejar-se. Fins ara les hem vist adaptant i donant la volta a clàssics com Vània, Stockmann o Un tramvia anomenat desig. Ara, després de vuit espectacles, han decidit que ha arribat l’hora “de donar la cara” i estrenar un text propi. El seu director de capçalera, Oriol Tarrason, signa i dirigeix Mambo, una comèdia negra i absurda sobre la incapacitat de comunicar-se on una parella es divorcia cada dia des de fa set anys.
Són al menjador de casa, han posat a dormir els nens i, com cada dia des de fa set anys, estan a punt de divorciar-se. Ell és el pragmatisme en persona, ella s’ha quedat amb els somnis. Després d’enamorar-se ballant mambo ha arribat l’hora de treballar tot el dia i pagar factures. I, segons ell, “no es pot somniar constantment i pagar factures; són dues coses incompatibles”. Però ella vol una altra vida, portar els nens en bicicleta a l’escola i comprar un apartament amb una gran finestra per on hi entri la llum. Comença la discussió, un joc on tots dos volen guanyar i on s’arriben a dir i retreure autèntiques barbaritats per no preguntar-se: és bonica la vida que tenim?
“Mambo té uns referents cinematogràfics molt clars. S’hi podran veure pinzellades de Woody Allen, Dies de vi i roses o Qui té por de Virginia Woolf, històries matrimonials bastant fosques -explica Tarrasón-. Però li hem tret el drama. Hem partit d’una història particular per parlar d’un fet més general que succeeix dins i fora del matrimoni: la incomunicació“.
“Té molt també de Revolutionary Road -assegura Dani Arrebola, que interpreta el marit-, d’aquesta primera idea de felicitat d’una parella que la realitat ha anat ofegant i que ha deixat només en retrets del que haurien pogut fer i no faran”.
EL PÚBLIC PREN PARTIT
Els retrets i la discussió constant és l’aliment d’aquest matrimoni, “però no hi ha patiment, és part de la seva complicitat”, segueix el director. “No hem buscat un comportament realista, sinó que sembli absurd, de tan exagerat”. És per això que tampoc han buscat un efecte voyeur en el públic, sinó que se sentin interpel·lats i que tinguin la sensació que estan sopant amb ells. “Volem que sigui una experiència amb els actors, que tinguin aquella sensació de quan presencies la discussió d’una parella que et va mirant perquè donis la raó a un o altre, i no saps si intervenir”.
Aquesta utilització del públic per posar-lo al seu favor part dels dos personatges “és el que fa que creixi l’espectacle, que es dispari”. Tot i això, la intenció no és que es decantin per l’un o l’altre, perquè se sentiran identificats amb tots dos. I és que, a més, “tampoc veus que puguin estar millor separats, sinó que el que cal és que s’escoltin”.
Text: Mercè Rubià
