Abel Folk, Àngels Bassas i Àlex Casanovas protagonitzen Diumenge, una obra surrealista de Joan Brossa ambientada als anys 60 i dirigida per Hermann Bonnin. L’espectacle es podrà veure a La Seca Espai Brossa del 19 d’abril al 21 de maig i forma part de l’epicentre Brossa.
Tres personatges, un matrimoni i un amic, protagonitzen una petita història d’una burgesia enriquida que estiueja a la Costa Brava durant els anys 60. “És un sainet quotidià, allò que passa a totes les famílies, però amb la mirada de Brossa. Com passa a totes les seves obres, és una història sintetitzada i molt senzilla. El més interessant és el seu món subterrani, el submón brossià”, explica Hermann Bonnín, que dirigeix aquesta producció de La Seca-Espai Brossa, un espai que celebra el seu 20è aniversari dedicat a la recuperació de l’obra del poeta, artista visual i dramaturg català.
“Si hagués de triar un equivalent pictòric de l’obra, seria un quadre de Magritte“. El pintor belga i Brossa comparteixen, segons el director, “la construcció i deconstrucció de la paraula”. Bonnín, que ha apostat per una posada en escena pràcticament despullada i els espectadors a tocar dels actors, explica que l’obra es trasllada “als cinemes de barri, la ràdio, les primeres televisions en blanc i negre i els noticiaris, els No-Dos, en els que la presència de Franco era una constant inaugurant pantans, desfilant sota pal·li en les processons del Corpus seguit dels cardenals i bisbes del moment”.
Escrita l’any 1964, Brossa mostra la vida d’una parella de classe mitjana, protagonitzada per Àngels Bassas i Àlex Casanovas, que sempre estan com gat i gos però que “no poden viure l’un sense l’altre”. El tercer en discòrdia és un amic, Abel Folk, que els visita cada diumenge i es converteix en la seva “vàlvula d’escapament”. “Ella és vital, alegre i sempre voldria anar a ballar, però en canvi s’ha d’acabar quedant a casa amb ells dos”, explica Bassas, que assegura que el seu és un paper “molt entranyable”.
Amb el que coincideixen els tres actors és que no es tracta d’un text fàcil. “El primer cop que me’l vaig llegir, no vaig entendre absolutament res”, reconeix Casanovas, però coincideix amb Folk que “a Brossa no es tracta tan d’entendre’l com de contemplar les situacions, els instants de vida dels seus personatges“. I és que, tal i com recorda Bonnín, “Brossa deia que no escrivia teatre, sinó que, en tot cas, feia poesia escènica”. Les seves obres, doncs, “s’han de llegir i entendre des de l’acceptació que es tracta d’un món surrealista”. “Era un admirador de Ionesco, de l’humor a contracorrent -segueix el director-. Les obres de Brossa mai agafen grans fets transcendents, parlen de gent senzilla, de la quotidianitat”. Per Vicenç Altaió, president de la Fundació Brossa, estem davant del que era “un creador brillant” que no només agafava la realitat i li donava la volta, sinó que a més treballava “a favor del teatre pobre i atacava el fonament de la realitat estètica del moment”.
