‘Dios’, una comèdia que demostra (o no) l’existència de Déu

Redacció

Després d’anys com a actriu, directora i dramaturga en diferents companyies, Eugenia González Rosa presenta el seu nou espectacle el solitari: Dios, una comèdia metafísica i esbojarrada que pretén demostrar (o no) l’existència de Déu en les nostres vides.

Tothom passa per algun altibaix important a la seva vida. I cadascú s’ho pren d’una manera ben diferent. L’actriu Eugenia González, després de passar per una etapa difícil degut a una malaltia, es va començar a plantejar diferents qüestions al voltant de l’espiritualitat. Després de cinc anys de documentació, entrevistes, exploració personal i assajos en solitari, ara presenta a la Sala Fènix una comèdia sobre la necessitat humana de buscar sentit en la vida i connectar amb un Poder Superior. Seguint la seva trajectòria artística, sempre al voltant de la Commedia dell’arte i el teatre popular, s’apropa a l’existència de Déu i la presència de l’espiritualitat a les nostres vides des de la comèdia, l’absurd i l’hilaritat. Sempre, això sí, des del respecte.

“Cadascú opta per creure o no en Déu, però hi ha una cosa clara: els rituals espirituals són un avantatge evolutiu del que només gaudeix l’ésser humà i que ens ajuda a sobreviure. Pots sentir la crida, o no, però crec que és una qüestió que tothom es planteja en un moment o altre de la seva vida. A l’obra no hi ha dogmes ni respostes, però sí que hi ha moltes preguntes”, explica l’actriu i dramaturga.

En un espai pràcticament despullat, González es converteix en la Dolores, una dona que arriba a l’edat adulta sense ser feliç, en conflicte permanent i molt enfadada. I és que tot allò que havien promès a la seva generació, ja a punt de fer-ne 40, no s’ha acomplert ni de bon tros. A partir d’aquí emprèn una recerca de l’ésser humà que li farà plantejar moltes preguntes a través d’un viatge per diferents èpoques i espais. “La posada en escena, pràcticament sense escenografia i amb un vestuari neutre, vol desmuntar l’artifici, buscar la poètica i l’ànima, les entranyes del personatge. M’he volgut allunyar dels artificis. Fins i tot la música és a capella”, explica l’actriu.

I tot, des de l’humor, des d’un teatre popular que beu de la comedia dell’arte, però que va una mica més enllà. “Jo sempre faig teatre popular, un teatre amb vocació 100% inclusiva“, explica. “L’humor, la comicitat et permet distanciar-te prou per abordar qüestions que poden ser tan feixugues com l’espiritualitat, que demanen pausa i reflexió”. A més, però, González també hi comparteix “un teatre que fa crítica de la societat, amb una interpretació molt física i on l’ésser humà n’és el centre“, encara que aquí ja no hi ha màscares “ni personatges estereotipats”, tot i que sí que hi ha “un mirall deformat”. “Crec molt en això de dir les veritats a través del riure”, diu. I potser per això González s’atreveix a parlar de la societat actual, però també de l’Església, passant fins i tot per temes complicats d’abordar com els abusos sexuals a menors o l’integrisme.

Text: Mercè Rubià

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!