Tot el que necessites per anar al teatre

Lavabos, terrats i hotels: quan el teatre no es fa al teatre

20 gener 2015
r

Tres obres estrenades en espais no convencionals, Animals de Companyia, Waikiki Honolulu i Pequeños Monstruos arribaran aviat a diferents sales de la ciutat. Aprofitem per passejar per cuines, terrats, lavabos i hotels per conèixer el teatre que s’està fent fora dels teatres. Veniu?

TEATRE_BARCELONA-pequeños_monstruos-REVISTA_2

CASES. El periple d’Estel Solé i la Cia Mandanga per portar Animals de Companyia al teatre ve de lluny. Abans d’arribar al Club Capitol, on estrenaran aquest febrer, han passat per més de seixanta menjadors particulars, sales polivalents de pobles ben petits i una gira per Amèrica Central. Sí, han arribat abans a les sales d’El Salvador, Guatemala, Mèxic i Santo Domingo que a les de Barcelona! “Tot comença amb cinc amics amb moltes ganes de fer teatre, però amb la impossibilitat d’accedir als càstings, que són pocs i de difícil accés”, explica Solé. Així que, després d’uns mesos d’improvisacions, treball actoral i l’escriptura del text van voltar durant més d’un any diferents sales de teatre per poder-la estrenar, però tot van ser negatives. “Quan ja no sabíem on anar a parar vaig preguntar a la Bàrbara Aurell, una dissenyadora amb uns baixos a Gràcia que conec, si ens deixaria estrenar-la allà. Va dir que sí i vam fer quatre funcions. Pensàvem que moriria aquí, però al final d’una funció se’ns va acostar un noi del públic i ens va dir: ‘Tinc un pis al Born, quan cobreu per venir?’. I aquí va començar tot. Ha estat el públic qui ha generat aquesta gira de més d’un any que portem”.

No són els únics que volten per les cases. La Reial van començar l’any 2008, “quan aquí hi havia poquíssim teatre en espais no convencionals”. Havien acabat l’Institut del Teatre i davant del panorama que es van trobar, van decidir “tirar pel dret” i muntar una obra en una casa particular, precisament la de l’aleshores encara força desconegut actor i cantant Joan Dausà. A partir d’aquí, els va agradar tant l’experiència que van continuar en aquesta direcció perquè la relació que s’estableix amb el públic “és molt diferent a la que se sol donar en formats més convencionals”.

TERRATS. El cas dels Terrats en Cultura és força diferent. Els seus impulsors no són cap companyia, ni actors, són Lola Armadàs, Isaias Fanlo i Anna Piferrer, tres llicenciats en humanitats i espectadors inquiets que des del 2013 organitzen espectacles (concerts, obres de teatre i dansa) a terrats de Barcelona. És també una resposta a la crisi? “Inevitablement és una resposta a la crisi -sense voler-ho- perquè la crisi ha fet replantejar moltes coses. A banda de la crisi econòmica també hi ha una crisi en el consum de la cultura. Hi ha coses que estan canviant. Les institucions decimonòniques del gran teatre ja estan una mica obsoletes, la gent vol la proximitat amb l’artista. Terrats en Cultura neix amb un doble objectiu: impulsar una nova manera de consumir cultura i la de recuperar els terrats, uns espais que anys enrere havien tingut molta vida i que ara s’han perdut”. La primera obra que s’hi va representar va ser Pequeños Monstruos de Marília Samper, que tot i que encara no pot avançar on, ja ha dit que aviat arribarà al teatre.

EL PORT. I de les cases i terrats al Club Nàutic. Paul Berrondo, Joel Minguet i Borja Espinosa tenien ganes de treballar plegats i els va sortir l’oportunitat d’assajar al Club Nàutic de Barcelona, on també van poder presentar l’obra durant uns dies. “Per una companyia petita i sense mitjans com la nostra poder assajar sense haver de pagar el lloguer d’un local és un luxe i un punt de partida brutal”. Però és només un punt de partida. A diferència d’altres obres, l’espai físic real, el Club Nàutic, no és el mateix que el de l’obra, una caravana. Una de les primeres parades serà l’Off del Teatre Romea.

MAGATZEMS I HOTELS. En el cas de Pentateatre i el seu Tras la puerta va anar arribant rodat, explica el seu director, Marc González. “En Josep M. Riera va tenir la idea de fer 5 obres de 15 minuts en espais reals d’un mateix edifici/local. El lloc escollit va ser el bar Vinsiteca i un dia, mentre em feia una ruta pels llocs que podíem fer servir, em va ensenyar un magatzem ple de pols, molta pols, i el propi espai ens va atrapar. Era digne d’una història de por, misteri, transmetia molta claustrofòbia”. Van fer l’obra allà i, arran de l’èxit, es van posar a buscar altres espais. “Volíem fer l’obra mantenint l’essència del Pentateatre, l’espai real, la proximitat del públic… Ens vam posar a pensar en llocs i vaig recordar que una amiga meva treballava al Hotel Acevi Villarroel. Els vam proposar de fer l’obra, i van acceptar encantats”.

LAVABOS I MÉS. Però encara hi ha més espais on s’hi fa teatre. Al carrer Compte d’Urgell n’hi ha un de força particular. S’hi fan espectacles al saló, el menjador, la cuina i fins i tot el bany. En aquest cas no només hi ha teatre, també hi ha lírica, titelles, dansa i circ. És Microcultura Barcelona, on s’hi representen petites càpsules de no més de 15 minuts.

public

Parlem de totes aquest obres, espais i propostes amb la Lola ArmadàsAnna Piferrer de Terrats en Cultura, l’actriu i autora d’Animals de Companyia, Estel Solé, la Laia Alsina de La Reial i els directors de Waikiki Honolulu, Paul Berrondo, i de Tras la puerta, Marc González. També amb l’actriu Roser de Castro, que aquesta temporada va presentar la seva obra Acción de Gracias a l’espai Microcultura Barcelona.

QUÈ BUSCA L’ESPECTADOR EN UNA OBRA FORA DEL TEATRE?

Lola ArmadàsAnna Piferrer: Creiem que el públic busca més una experiència, que no pas un espectacle. Als Terrats hi convoquem la gent mitja hora abans. Els convidem a una copa, interactuen amb l’espai, miren les vistes des d’un punt de vista de la ciutat que, en ser una casa particular, mai han tingut, etc. perquè no sigui arribar i començar l’obra. Hi ha gent que se’ns apunta a cegues a tota la programació perquè no és només un espectacle cultural, és una altra manera de viure la ciutat.

Estel Solé: Nosaltres hem voltat sobretot per comarques i veient-ho en distància m’he plantejat molt per què ha funcionat i veig que hi ha alguns factors molt interessants. Un, és la novetat que presenta el producte, sobretot l’experiència de viure el teatre de tan aprop, perquè hi ha molt poques oportunitats de viure un fet així. I l’altre, és el preu. A la gent de fora de Barcelona si vol consumir cultura li surt caríssim: peatge, gasolina, cangurs si tenen fills, etc. Si els portes l’obra a casa, tot això es redueix. Un altre factor important, i crec que una de les coses més xules, és la relació amb el públic. Anar a les cases particulars fa que l’espectador aprecii el teatre des d’un altre lloc. Molta gent ens ha parlat de com de fred li sembla el teatre. Aquesta cosa casolana de quedar-nos després de la funció a fer un pica-pica, la confiança i la proximitat, fa que la s’entengui qui som i què fem els actors. Pels espectadors molts cops som inaccessibles i, en canvi, si ens veuen arribar amb la furgoneta, descarregar el material, preparar-nos, veuen què hi ha darrere una funció i passem a ser molt més propers.

Laia Alsina: El que el públic agraeix en aquest tipus d’espectacles és trobar-se immers dins de l’obra des de dins i no com un mer espectador. Tot i així, nosaltres mai trenquem la barrera de la incomoditat física, procurem que el públic se senti a gust i en cap moment l’obliguem a fer res, simplement viu l’espectacle com una experiència que va més enllà de seure en una butaca. La gran sorpresa ha sigut la de captar espectadors que habitualment no entren al teatre però que se senten atrets amb aquesta experiència, perquè trenca uns quants rituals i en proposa uns altres.

Pentateatre: Es trenca del tot la quarta paret i a la gent li agafa per sorpresa. En el nostre cas, no parem d’introduir coses que passen en el moment. L’obra cada dia té elements nous. La premissa és que sigui el màxim de real possible. Si un espectador li dóna una taronja a l’actor perquè ell ha demanat si tenien menjar, a l’actor no li queda més remei que menjar-se-la. Aquesta obra no la pot fer qualsevol actor, es necessita rapidesa i intel·ligència. Fem creure a la gent que improvisem moltes coses, però a la vegada tenim uns pactes interns que fan que l’obra sembli que està molt viva i que tot flueixi amb naturalitat, però no sortim mai de la línia. Al públic és com si el si féssim un Knock Out, molts surten descol·locats.

Roser de Castro: El públic ens comentava que tenia la sensació d’haver entrat dins la casa i la intimitat d’aquella parella (la peça té un to molt domèstic, va d’un matrimoni que entra en crisi mentre prepara un sopar). Com actor, en un espai així, en tot moment veus el públic, les cares, les reaccions, per tant les acabes sumant a la peça. Hi ha una escolta brutal entre el públic i l’intèrpret.

TEATRE_BARCELONA-animals_de_companyia-REVISTA_2

FUNCIONA IGUAL FORA QUE DINS EL TEATRE?

Marc González: Sí, rotundament, i de fet tenim ganes de provar-ho, perquè molta gent que ha vist l’obra, i també el propi equip, no ho veuen gaire clar. Tendim a acostumar-nos a al que tenim, però l’obra es podria adaptar perfectament, ho tinc claríssim. Des de fa 3 anys, amb Pentateatre hem canviat de molts espais per fer els Pentateatres i m’ha tocat adaptar les meves obres en diferents espais, i sempre ha funcionat. Si el text funciona, l’únic que has de fer és posar al teu servei les virtuts del nou espai. Si ho aconsegueixes, tindràs una nova obra i això és el millor que et pot passar, que tenint el mateix text puguis arribar a fer obres diferents. És la màgia del teatre i el que fa que es diferenciï del tot del cinema.

Roser de Castro: Sí, perfectament. L’ajust caldria fer-lo a nivell interpretatiu. En ser un espai tan petit, tant el Ramon Garrido com jo vam apostar per una interpretació quasi cinematogràfica, molt al detall, amb molta veritat. Quan tens el públic tant a prop no hi ha res en la teva actuació que es pugui falsejar. Un espai més gran, o un escenari a la italiana, t’obliga a ampliar el focus de la teva interpretació.

Joel Minguet i Paul Berrondo: És com un concert de flamenc. Quan tu veus un concert en un lloc super petit respires els músics, els tens allà, tot pren una volada. Ara bé, aquest mateix músic pot estar fent allò mateix al Tarantos o en un lloc més gran i també funciona. El Club Marítim ens ha servit per parir-lo i presentar-lo, però la premissa en crear-lo és que es pogués fer a qualsevol lloc: a casa teva, al Lliure, el Maldà o l’entrada del Romea, qualsevol lloc on puguem anar amb quatre elements. La idea és l’espai no ens limiti per fer el que volem fer, que no és més que explicar la relació entre dues persones.

TEATRE_BARCELONA-Waikiki_honolulu-REVISTA_4

INNOVAR O EVITAR INNOVAR?

El fet d’innovar en els espais on es representa una obra, és una manera d’evitar haver d’innovar amb el que passa dalt l’escenari? És una necessitat o una voluntat?

Marc González: No ho sé, no crec que una cosa exclogui l’altre. A la gent el que li arribarà és la història, el conte abans d’anar a dormir. M’és igual on m’expliquis el conte, però que sigui bo, si us plau. S’ha d’innovar en tots els terrenys. Renovar-se o morir. No pots fer una obra en un garatge i només pel fet de que sigui en un garatge permetre’t el luxe de fer la mateixa merda de sempre ni esperar que pel simple fet de fer una obra en un jardinet a la gent li encantarà. S’ha d’investigar en el llenguatge escènic, sempre, estiguis on estiguis. L’espai on facis l’obra no pot ser una excusa, ha de ser una necessitat. Si fas l’obra en un espai diferent que sigui perquè el text que tens entre mans cobrarà més força. És un tot, no només és estar entre 4 parets. No ens pensem que perquè ara sigui habitual fer obres en espais no convencionals podem fer el mateix de sempre, sinó seguirem sense entendre res del que està passant.

Roser de Castro: Crec que no és excloent. De fet, sé que des de Microcultura s’aposta per nous formats. Potser on es troba a faltar més innovació és en la relació de la sala amb l’artista i amb el públic. Els espais no convencionals com aquests, curiosament, tendeixen a ser conservadors en aquest sentit, a funcionar com una sala de teatre a l’ús. Potser és aquí on caldria innovar, en com es promocionen les peces, com es reparteixen els beneficis… practicar una col·laboració que vagi més enllà de: “et deixo un espai i tu portes la proposta”. Caldria crear sinergies noves en aquest sentit.

Laia Alsina: En principi, el valor afegit de treballar en un espai no convencional no és el de ser els més originals del món (ja fa temps que existeix aquests tipus de teatre, tant a Catalunya des dels anys 70, com a l’estranger, on els programadors actualment són molt més valents que aquí i aposten per aquest estil amb normalitat), sinó el de tractar l’espai on s’ubica l’obra com un personatge més de la peça, que li dóna sentit i la transforma. A KURVA, fèiem un espectacle que passava en una carretera mentre els espectadors s’ho miraven asseguts al camp de davant. Aquest espectacle només tenia sentit en aquell entorn i hagués estat impossible de fer dins d’una sala teatral. Tot l’espai -carretera, camp, posta de sol, cotxes, ocells que s’enlairen, etc.- formaven l’escenografia i explicaven l’espectacle i els personatges tant o més que qualsevol acotació a peu de pàgina. En tot cas, l’interessant no és veure qui innova més, sinó que s’expliquin històries que interessin al públic.

Text i fotografies: Mercè Rubià / Fotografia d’Animals de Companyia: Carles Fargas

 

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona
Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al Calendari TB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l'activitat teatral de la ciutat de Barcelona.

Información básica sobre protección de datos: Responsable: Escenes i Publics, SL. Finalidad: desarrollar su actividad comercial, cumplir las contrataciones realizadas por los usuarios y remitir comunicaciones comerciales personalizadas en base a un perfilado a los usuarios (en caso que nos autoricen a ello). Legitimación: Consentimiento del interesado. Destinatarios: Escenes i Publics, SL y proveedores legitimados externos. Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos como se explica en la información adicional. También se puede instar reclamación ante la agpd.es.

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari