TEATRE INCLUSIU

Clàudia Cedó: “Estar en un escenari és sentir-se integrat a la societat”

Trinitat Gilbert Martínez

La dramaturga i directora teatral Clàudia Cedó (Banyoles, 1983) va començar a fer teatre quan tenia 10 anys a l’aula de teatre municipal de Banyoles. “Em vaig sentir molt còmoda de seguida, perquè a l’escola patia però dalt de l’escenari vaig deixar de sentir-me marginada”, explica. El patiment escolar el desglossa: “no era la popular, no em sentia integrada amb la resta; de fet, són situacions que encara es viuen a totes les escoles, però quan vaig començar a fer teatre tot es va capgirar”, comenta Cedó, que afegeix que “va ser com si tots els rarets s’hi trobessin de cop”.

Als 14 anys, Cedó tenia una companyia de teatre amateur, Pocapuc [expressió que prové del localisme “poc que puc”, que vol dir no], amb altres companys d’edats semblants, que assajaven en una fàbrica de sabates de Banyoles, cedida per l’Ajuntament. “Fèiem obres de teatre al carrer”, recorda i afegeix que el teatre va ser la seva única activitat extraescolar: “hi anava els dilluns, els dimecres i els dissabtes”.

A mesura que van passar els anys, es va convertir en professora de la mateixa aula de teatre de Banyoles, i va començar a dirigir una companyia d’actors i actrius que tenien just 10 anys menys que ella. “Vaig gaudir-ho molt, perquè vam créixer junts en el teatre i en la vida; jo tenia 20 anys, ells en tenien 10, i vam estar junts fins que jo en vaig fer 30, i ells, 20”.

En paral·lel a l’activitat extraescolar, la Clàudia Cedó estudiava el grau de Psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), l’acabava i entrava a treballar com a psicòloga en un centre de desintoxicació i, més tard, en un centre penitenciari de Girona. I tot treballant com a psicòloga va començar a estudiar de nou, però llavors es va matricular en el grau d’Art Dramàtic a El Galliner, el centre de formació teatral de Girona. “Mentre estudiava els quatre anys d’art dramàtic, treballava com a psicòloga i alhora dirigia les obres de teatre amateur, que fèiem per amor a l’art, però que arribaven a circuits professionals”, assenyala.

El 2006, les seves dues passions, el teatre i la psicologia, les ajuntava en un projecte (que encara avui coordina) que portava per nom Escenaris Especials, que la va portar a impartir cursos de teatre a centres amb diversitat funcional (autisme, desintoxicació, discapacitats funcionals). “La psicologia m’havia ofert eines que al teatre també em trobava, així que em vaig adonar que era com si sempre remenés el mateix fang”, perquè les dues disciplines estaven connectades, i ella va voler integrar-les a la seva vida.

Clàudia Cedó amb l’equip d’Escenaris Especials

Ara bé, com va aconseguir integrar les dues disciplines? “L’escenari teatral es converteix en el centre del món quan hi puges, i hi pots expressar el que et passa, seràs al centre del relat, i el que hi explicaràs importarà als altres”. Per consegüent, “les persones que han estat repetidament aïllades de la societat, com ara les persones amb malalties mentals, ser dalt de l’escenari és sentir-se integrat a la societat”.

Actualment, amb el projecte Escenaris Especials, Cedó està revisant clàssics de l’escriptor William Shakespeare. “Estem representant Ricard III i una actriu s’ha inventat una frase, que la fa dir al protagonista, però que és aportació seva perquè la sent: Jo vull parlar i ser escoltat”.

Per continuar, del 15 al 19 de juny, al Teatre Akadèmia hi dirigirà Els àngels no tenen fills, una obra que en què tracta la maternitat o la no-maternitat de dones amb diversitat funcional. “Són dones que considerem àngels perquè pensem que estan asexuades, que no tenen desig sexual, i com que aquest pensament ha calat en la societat, i fins i tot elles mateixes s’ho han cregut, llavors t’arriben a dir que no poden tenir fills”. De fet, fins fa dos anys, l’esterilització forçosa era legal per a les persones amb discapacitats. La dada és prou eloqüent.

El repartiment de ‘Els àngels no tenen fills’, la últim producció d’Escenaris Especials que farà breu temporada al Teatre Akadèmia

Per acabar, “l’obra no vol ser una crítica, sinó que el nostre objectiu és posar el tema damunt de la taula; volem que les persones que ho viuen facin sentir la seva veu, però que també n’hi hagi moltes altres, com ara les dels mateixos fills, quan n’han tingut,i també les opinions de jutgesses, metges o educadores socials”. Aquesta mirada polièdrica de la maternitat en dones amb diversitat funcional l’expressaran tres actors, Andrea Álvarez, Marc Buxaderas i Berta Camps (un dels quals amb diversitat psíquica i una altra amb paràlisi cerebral), que faran de mèdiums de desenes d’històries reals. “Les investigacions són reals, però l’obra està ficcionada”, afirma Cedó, que assegura que al darrere de l’obra hi ha molts anys d’investigació, els quals van començar amb l’obra Mare de sucre, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya.

Més informació, imatges i entrades a:

Escrit per
Trinitat Gilbert Martínez

Periodista especialitzada en gastronomia, societat i educació al Diari ARA. Ha escrit també per a la revista Cuina, que va dirigir, i ha estat col·laboradora a mitjans com Catalunya Ràdio. És professora a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i a la Universitat de Barcelona.

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!