Aquesta temporada l’Eixample Teatre recupera a la cartellera Bonobos, la celebrada comèdia de Laurent Baffie, dramaturg francès que ja va triomfar amb Toc Toc i que aquí proposa un retrat desvergonyit, ple d’embolics i sorprenentment tendre sobre l’amor i la discapacitat. Una comèdia amb aires de vodevil esbojarrat adaptada per Julián Quintanilla i direcció de Borja Rabanal i Mònica Macfer.
La història segueix tres amics de tota la vida —un cec, un sord i un mut— que, farts d’acumular desencerts sentimentals, decideixen que ha arribat el moment de lligar. L’estratègia, tan temerària com entranyable, consisteix a seduir tres veïnes sense que aquestes descobreixin quina discapacitat té cadascun. Per aconseguir-ho, despleguen tota mena de ginys casolans i estratègies improvisades. La teoria sembla senzilla; la pràctica, no tant. En cada cita, els dos que no hi participen intenten dissimular la realitat amb maniobres impossibles que desencadenen un rosari d’escenes absurdes, confusions i un caos perfectament coreografiat.
Més enllà de l’humor, Bonobos planteja una qüestió que continua sent actual: quin lloc ocupen les persones amb discapacitat en les dinàmiques afectives i socials? El text juga amb aquesta tensió des d’una perspectiva lúcida, sense prejudicis ni moralismes, però amb consciència del pes cultural que encara tenen els tabús. La comèdia revela la vulnerabilitat dels seus protagonistes, però també la seva determinació i el dret de tots tres a viure el desig amb llibertat i humor. El títol, lluny de ser anecdòtic, remet als Bonobos, primats coneguts per haver creat societats no violentes on la comunicació i el contacte són eines de convivència. L’autor utilitza aquesta referència per apuntar cap a un món on la tendresa, el sexe i l’empatia no generin incomoditat, sinó ponts de comprensió.
Ariana Bruguera, Marta Fíguls, Gemma Iglesias, Mireia Òrrit, Jaume Casals, Carles Pulido i Benjamí Conesa protagonitzen aquesta comèdia esbojarrada però amb rerefons social. Una proposta que fa del vodevil una excusa deliciosa per recordar que l’amor —amb discapacitats o sense— rarament segueix un guió.
Més informació, imatges i entrades a:
