La desaparició de Wendy, dirigida per Oriol Broggi, inaugura les noves instal·lacions de la Beckett a Poble Nou.
El 20 de juny de 2015, Josep Maria Benet i Jornet “Papitu” feia 75 anys. L’alegria de l’efemèride va ser, però, enterbolida per un anunci que va conmoure el món teatral català: el dramaturg pateix alzheimer.
Mestre de tota una generació d’autors, Benet i Jornet ha estat des de sempre una figura estimada i respectada del panorama barceloní, i aquest és sens dubte el motiu pel qual, enguany, una temporada després de la notícia, estiguem assistint a un espontani, carinyós i informal homenatge a la seva figura, que està tenint lloc —on sinó— a la cartellera de la nostra ciutat.
Amb tres espectacles programats durant aquest primer trimestre, en Papitu mai no havia estat de tanta actualitat. Va obrir foc l’Almeria amb la inquietant L’habitació del nen. No fa ni una setmana contraatacava el Teatre Lliure amb una Revolta de bruixes protagonitzada per les actrius de la Kompanyia i culminarà aquesta mateixa setmana amb l’estrena de La desaparició de Wendy a la inauguració de la nova Sala Beckett de Poble Nou.
La tria d’un text de Benet i Jornet per encetar la nova etapa d’aquest projecte nascut l’any 1989 no és ni de bon tros cap coincidència. Un emocionat Toni Casares, director artístic de la Beckett, ho explicava en roda de premsa: «Benet i Jornet és la figura clau per entendre el molt bon moment que està vivint en aquests moments la dramatúrgia contemporània catalana pel que fa l’autoria textual». Segons Casares, en uns moments —les dècades de 1960 i 1970— en què l’autoria teatral havia perdut prestigi, Benet i Jornet no va deixar mai de reivindicar la figura de l’autor com a persona que imagina històries i, amb la complicitat d’una companyia, les transforma en espectacles. Més tard, durant les dècades de 1980 i 1990, sense retirar-se mai, va saber passar el relleu i explicar als joves autors que era tan important observar el teatre que es feia fora de les nostres fronteres com la tradició teatral catalana. Un relleu històric i insòlit a tot Europa.
Però això no és tot. Explicava també Casares sobre el nou projecte que «la Beckett no ha de ser només l’espai dels joves, dels que comencen a endinsar-se en el territori de la creació, sinó també l’espai on autors més consolidats estan convidats a posar en dubte la seva pròpia trajectòria, el seu propi discurs». En aquest sentit, la tria de La desaparició de Wendy tampoc no és casual. A les seves memòries, titulades Material d’enderroc i publicades per Edicions 62 l’any 2010, Benet i Jornet explica que va escriure aquest text en un moment molt complicat, poc després de la desastrosa estrena de Berenàveu a les fosques, un fracàs de públic i crítica, una obra que va ser titllada de massa realista: «I així, desesperat, per demostrar-me a mi mateix que era capaç d’escriure d’altres formes, no únicament d’acord amb aquella mena de dubtós realisme, ben convençut que la nova obra no s’estrenaria mai, que no es publicaria mai, vaig embastar La desaparició de Wendy. M’hi explicava, m’hi confessava, m’hi descrivia i m’hi maltractava; m’hi presentava, literalment, com un monstre patètic i sense salvació. Ni mai abans ni mai després no he escrit una peça tan autobiogràfica… d’alguna manera. La vaig engiponar d’una bursada. Un text obert, allunyat de cap recurs “convencional”. Sabia que allò no podia tenir interés per a ningú, però m’hi vaig deixar anar. El vaig enllestir en un mes. El vaig començar el 12 d’abril i el vaig acabar l’11 de maig. A començaments de juny el vaig revisar. Era 1973, sí».
El muntatge estarà dirigit per Oriol Broggi, creador també consolidat, que, després de molts anys de liderar un projecte propi com La Perla 29, torna a la sala que el va veure nèixer. «Jo em sento molt fill de la Sala Beckett. Penso que sóc on sóc gràcies en gran part a la sala, al Toni [Casares] i a tot l’equip». Broggi es va mostrar nerviós, emocionat i orgullós per la responsabilitat de donar vida a un espectacle tan especial en circumstàncies tan especials. «Per a nosaltres és un bon moment perquè tot està en construcció i l’obra també sembla escrita en construcció». La desaparició de Wendy contraposa la figura de Peter Pan, el nen que no vol crèixer, amb la de Ventafocs. Segons el director, tots tenim una mica de cadascun d’aquests personatges. «El text barreja temes i formes teatrals, i fa un invent divertit, esbojarrat, que és, alhora, un homenatge al teatre». En aquesta barreja, Broggi i el seu repartiment han decidit incloure també alguns referents nous i actuals. «Ens ha semblat que el text era prou ample i prou bo».
«Estimo força La desaparició de Wendy», escribia Benet i Jornet a l’advertiment que obre la segona edició del text, publicada l’any 1982 (la primera és de 1974) per Edicions 62. «Crec que és un dels textos que millor excusarien la meva dedicació al teatre». Aleshores, malgrat haver-se publicat, l’obra encara no havia estat estrenada de manera professional. En Papitu hauria d’esperar fins l’any 1985, però malgrat tot, mai no va deixar d’estimar la seva Wendy.
Uns dies abans de la presentació, la companyia va fer un passe només per a l’autor. «On és la Wendy? És guapa?» diuen que va preguntar ell només entrar a la sala. I, a continuació, de bracet d’en Toni Casares, encantat, va anar assenyalant escenes i repetint «Això és veritat, això és veritat, això és veritat…».
Els records de Josep Maria Benet i Jornet s’esborren inexorablement cada dia que passa, però en paraules d’Oriol Broggi «de vegades, fem teatre per recuperar imatges perdudes». Ens queda aquest consol.
Text: Gema Moraleda / Fotografies: Mercè Rubià
