‘Aüc’: Un crit contra la violència sexual

Redacció

Les Impuxibles s’alien amb la dramaturga i directora Carla Rovira per abordar una qüestió tan difícil de portar a l’escenari com la violència sexual amb un espectacle multidisciplinari poètic i contundent alhora. A La Seca-Espai Brossa.

«Un murcià enamorat a la recerca de la noia del tramvia», deia un titular. «El Romeo de Murcia: empapela toda la ciudad en busca de su amor platónico y las redes le tachan de acosador», deia un altre. I és que mentre gran part dels mitjans de comunicació s’abocaven a una història suposadament romàn-
tica, les xarxes socials i diverses articulistes feministes cridaven: «no és romanticisme, és assetjament». No és un cas únic, peròsí recent, mediàtic i, el pitjor de tot, és que justifica socialment les accions d’un noi que es dedica a perseguir una noia de qui diu estar enamorat tot i no haver-hi creuat dues paraules.

D’assetjament, violència sexual i cultura de la violació és del que parlen Les Impuxibles a Aüc. «Limbo [una peça sobre el trànsit d’una persona transsexual] ens va donar una gran satisfacció, no només artística, sinó també personal. És per això que tenim ganes de seguir en la línia d’un teatre detemàtica social que faci d’altaveu. Parlem de la violència sexual perquè se’n parla massa poc i ja va sent hora que es faci a l’escenari».

Per fer-ho, s’han aliat amb una dramaturga contundent com Carla Rovira. «Ens titllaran de feminazis, però m’és igual. No podem parlar de violència sexual des d’un punt de vista que no sigui radicalment feminista. S’ha d’atacar la qüestió, parlar-ne públicament. Des que vaig començar a treballar amb els textos i explico en què estic treballant, moltes dones m’expliquen situacions de violència que han patit».

Però Rovira no ha concebut un espectacle documental. Tot i que han comptat amb l’assessorament de la psicòloga Marta Mariñas, d’activistes feministes i el testimoni d’una dona que ha patit violència sexual, l’espectacle ha pres forma a partir de conceptes i imatges que barregen els tres llenguatges habituals de la companyia: dansa, música i teatre. «La dansa és un llenguatge que comunica d’una manera molt especial. Connecta per una via molt sensorial i permet arribar a universos personals i vivències on no arriba el text», explica la coreògrafa i ballarina Ariadna Peya.

«El que més m’ha impactat és que la gran majoria de casos de violació no es donen al carrer, com encara tenim en el nostre imaginari, sinó en l’àmbit familiar o en entorns propers», explica Clara Peya, que ha fet la composició musical de l’espectacle i toca el piano en directe. Aquest és un dels mites que volen trencar, però també d’altres que difícilment s’aborden. «Volem deixar de parlar de víctimes i parlar de supervivents. Volem mostrar com les dones que han patit violència sexual poden a tornar a sentir plaer», diu Rovira.

Articles relacionats

Els dilluns també hi ha teatre

“Els dilluns no existeixen per al teatre”… s’ha dit tradicionalment del dia que el sector teatral s’ha agafat per descansar. Avui en dia, però, aquesta afirmació va perdent el sentit […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!