“En aquesta sala hi han de poder passar coses especials encara que hi perdem diners”, sentencia Àlex Rigola. Per alguna cosa va obrir el seu teatre: per poder apostar-ho tot a una jugada. I aquest Grec l’aposta és Factory (Somni d’una nit d’estiu), que es pot veure durant tot el juliol. I és arriscada perquè condensa en el petit escenari del Heartbreak Hotel un repartiment majúscul de dotze intèrprets de primera, mentre a la platea hi ha només 75 espectadors. Diguem-los: Muntsa Alcañiz, Oriol Genís, Xesca Piñon, Toni Sevilla, Lluís Villanueva, Peter Vives, Jordi Rico, Elisabet Casanovas, Nil Cardoner, Biel Duran, Roger Julià i David Menéndez Boye. Tots ells estaran al servei de la comèdia romàntica més al·lucinada de Shakespeare. Però serà en un “bosc” especial.
L’any 2014, amb l’encàrrec d’inaugurar la temporada al Düsseldorfer Schauspielhaus, Rigola va col·locar El somni d’una nit d’estiu dins una festa de la Factory, el col·lectiu artístic d’avantguarda novaiorquès dels anys 60 fundat per Andy Warhol. Per al director, és el súmmum de la llibertat artística, un lloc excitant i ple de glamur, també precari i perillós, amb la Velvet Underground sonant de fons. Dotze anys després, el director ha tornat a agafar aquella idea original i n’ha fet una dramatúrgia nova. Ha recuperat els personatges de la Factory i el conflicte shakespearià, però ha anat cap a una direcció diferent.
“’El somni d’una nit d’estiu’ és un estudi sobre la llibertat en totes les seves dimensions, sobre què implica exercir-la i fins on es pot arribar»
“El somni és un estudi sobre la llibertat en totes les seves dimensions, sobre què implica exercir-la i fins on es pot arribar. Moltes vegades és molt propera a la llibertat ayusista”, observa. Per això Rigola es planteja si és legítim col·locar límits: “Què podem fer i què no? Fins a quin punt podem canviar el desig de tercers? A partir de quina edat? I fins a quina edat? Quan tens la potestat dels pares, fins on pots parar les coses i fins on poden ser lliures, siguin més o menys conscients, si tenen una voluntat?”.
El director reimagina uns enamorats que escapen perquè els familiars no els deixen estar junts. I ho fa des de la veritat contemporània i no des de la comèdia d’embolics màgics. “Buscant la llibertat van a parar a un espai de llibertat extrema, tan extrema que el free jazz va per sobre del pensament comunitari. I això té conseqüències: l’absoluta llibertat pot comportar dolor al teu voltant”, afirma el director. “La llibertat de la qual ens parlen avui, sense límits, sense impostos, té unes conseqüències que no es veuen en primer terme, però que ens passen factura. I és el que ens ven avui una tendència política, que viu precisament d’això: s’han apoderat de la paraula ‘llibertat’ i l’han lligat a l’individu per sobre de la comunitat, com va passar a la Factory. Aquella llibertat pop, la llibertat fàcil que venia la disbauxa absoluta, no va acabar massa bé”, adverteix.
Veurem què passa a la “Factory Hotel”.
Més informació, imatges i entrades:
