ÒPERA

‘Adriana Lecouvreur’, una autèntica joia verista

La peça operística fara temporada al Gran Teatre del Liceu del 16 al 29 de juny

Jordi Vilaró Berdusan

Francisco Cilea, malgrat no ser un músic extremadament popular (només va compondre dues òperes d’èxit: L’arlesiana i Adriana Lecouvreur), és un dels compositors més interessants del tombant de segle, no només per la música i l’orquestració de qualitat de la seva obra, sinó perquè a Adriana Lecouvreur (1902) -la seva millor òpera amb diferència- demostra també un brillant sentit de la teatralitat. 

A partir d’una narració d’Eugène Scribe, aquesta òpera ens narra la història verídica d’una cèlebre actriu de la Comédie Française que el 1730 va morir en circumstàncies estranyes. El motiu més versemblant de la mort és el que Scribe, teatralment, i Cilea, operísticament, es van encarregar de dramatitzar: un assumpte de gelosia. Breument: Adriana Lecouvreur s’enamora d’un noble que aspira al tron de Polònia, el comte Maurizio de Saxònia, el qual estava rebent l’important suport polític de la Princesa de Bouillon, una persona influent a la cort francesa i que també està enamorada de Maurizio, per bé que aquest no li correspon en tant que ell només estima Adriana. És a partir del crescendo dramàtic format per aquest triangle amorós -Adriana, la princesa i el comte- que el conflicte prendrà un gruix notable i acabarà menant a un tràgic final. 

Verisme i drama

Del tot inserida dins del corrent del verisme (concepte que, recordem-ho, remet a l’estil realista teatral, però aplicat a l’òpera), Adriana Lecouvreur és una obra que té moments d’una intensitat orquestral superlativa i que projecta una música tràgica i lírica alhora en què -tot i les diverses mostres de canto spianato propi del verisme- també s’hi pot trobar una bellesa i una cura en el cant que denota un cert deix belcantista. A la peça potser no hi trobarem un gran treball harmònic o rítmic, però n’és absolutament indiscutible la perfecta conjunció entre música i drama. Tot i no ser una de les òperes més populars del repertori, quan es representa acostuma a ser un gran esdeveniment, tant per les possibilitats escèniques que ofereix -teatre dins del teatre- com pel repte dramàtic i musical que presenta per als intèrprets.

L’òpera és curulla de moments musicals extraordinaris, com la delicada ària inicial d’Adriana, Io son l’umile ancella, moment en què l’actriu fa un sentit i fenomenal al·legat de l’art de la interpretació; les dues bellíssimes àries La dolcíssima effige i L’anima ho stanca -no gens estrany de trobar-les formant part del repertori de molts tenors a l’hora de fer recitals- o la gran i passional ària de la Princesa de Bouillon, Acerba voluta. Però si hi ha un moment climàtic a l’obra, aquest és el monòleg de Fedra (video), moment en què, en un exercici de teatre dins del teatre, Adriana recitarà, davant dels prínceps de Bouillon i d’altres nobles, uns versos del cèlebre personatge de la tragèdia de Jean Racine per mitjà dels quals acusarà públicament la princesa de pèrfida i infidel; és a partir d’aquí que els fets es precipitaran cap al tràgic final.

I si la representació d’aquesta òpera, com he dit abans, sol ser un gran esdeveniment, el muntatge que ens ofereix el Liceu no es queda curt: una gran coproducció entre diversos teatres lírics d’arreu del món (Gran Teatre del Liceu, Royal Opera House de Londres, Opéra de Paris, Wiener Staatsoper i San Francisco Opera) per presentar una sumptuosa escenografia de la mà del sempre solvent, metòdic i exquisit David McVicar i una direcció musical a càrrec d’una de les batutes habituals del Metropolitan de Nova York com és Patrick Summers

Pel que fa a l’apartat vocal, tot i una certa decepció inicial per la baixa de Jonas Kaufmann, el seu substitut no redueix en absolut la qualitat del tenor protagonista: Roberto Alagna serà Maurizio de Saxonia i la brillantíssima i dramàtica Sonya Yoncheva, Adriana Lecouvreur. El rol de la Princesa de Bouillon tindrà dues mezzosopranos de primera: Clémentine Margaine i Daniella Barcellona; d’altra banda, el baix-baríton Ambrogio Maestri, a qui ja vam veure la temporada passada a Il tabarro, de Giacomo Puccini, es posarà en la pell de l’entranyable Michonnet, el director d’escena de la companyia teatral d’Adriana Lecouvreur. 

En definitiva, un gran repertori i un luxe de producció per al que sens dubte és el muntatge estrella de la temporada al Liceu: cal no perdre-s’ho! 

Més informació, imatges i entrades a:

Escrit per
Jordi Vilaró Berdusan

Doctor internacional en arts escèniques per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Professor i investigador acadèmic. Articulista i crític en mitjans digitals culturals com Núvol i la revista Teatre Barcelona.

Articles relacionats
Totes nominacions del VII Premis TeatreBarcelona

Totes nominacions del VII Premis TeatreBarcelona

TeatreBarcelona, la revista, cartellera digital i comunitat d’arts escèniques de referència, ha presentat els espectacles i professionals nominats a la 7a edició dels Premis TeatreBarcelona. És tracta d’un certamen on el públic reconeix […]

Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari
Enllaç copiat!