Tot el que necessites per anar al teatre

Y no quedará ninguno: Entreteniment de la vella escola

Y no quedará ninguno
3/10/2017

Per què Agatha Christie segueix de moda tants anys després? Per què la fórmula de les seves novel·les segueix funcionant amb el públic? A què es deu el seu ressorgiment? Són preguntes de difícil resposta, però el que està clar és que les darreres temporades ens han portat dues obres de l’autora, i a principi d’aquesta ja en tenim dues més en cartellera. Paral·lelament, Hollywood ha tornat a recuperar vells èxits de l’escriptora britànica i ja ha anunciat per a aquesta temporada dues cintes amb grans repartiments, com aquelles que es van posar tant de moda en els anys setanta i vuitanta. Està clar que Agatha Christie no ha marxat del tot i que la seva vella fórmula de novel·la negra funciona com una barreja de nostàlgia i efectisme dramàtic.

De totes les seves novel·les, And then there were none (també coneguda popularment com a Deu negrets) és una d’aquelles obres que sobresurten una mica del seu esquema més tradicional, a l’igual que passa amb Assassinat a l’Orient Express. No direm els motius, però el que està clar és que en el seu moment trencaven certes regles de la novel·la de misteri i van causar un impacte molt gran. Encara avui, la peça conserva una estranya atracció, ja sigui per la seva vena macabra o per la duresa d’uns personatges que desperten de tot menys simpatia. A més, la versió de Ricard Reguant i Gianluca Ramazzotti és força fidel al llibre original i no a algunes versions cinèfiles que van acabar suavitzant-ne algunes parts. Tot s’ha de dir, però, que l’adaptació d’una obra com aquesta no deu resultar fàcil, ja que d’entrada es troba amb certs tocs d’inversemblança i amb uns personatges excessivament esquemàtics i encartonats, subjectes fins i tot a una tradició de teatre britànic que avui ja queda molt antiquada. Reguant ha salvat els mobles amb certa desimboltura, tot i que en la direcció s’ha trobat amb altres esculls: una escenografia massa funcional, una il·luminació que podia haver jugat més a favor, alguna actuació una mica desganada, etc. Sort de veterans com Pep Munné i Toni Sevilla, o de joves actors ja prou coneguts, com Arnau Puig. Tots ells contribueixen a que l’aventura arribi a port de manera prou decent.

← Tornar a Y no quedará ninguno