Tot el que necessites per anar al teatre

Wohnwagen: Rémi Pradère: L’amor no ho sé, però Wohnwagen és un win-win!

Wohnwagen: Rémi Pradère
25/11/2016

Hi ha obres molt ben fetes, rodones i amb interpretacions fantàstiques que no aporten absolutament res de nou. En canvi, n’hi ha d’altres que potser no ho són tant, de rodones, però que són molt més interessants. Wohnwagen és una d’aquestes. És un d’aquells muntatges que valen la pena no només pel gaudi de veure’ls -que ho és i rius molt- sinó sobretot perquè surts amb la ment eixamplada, amb menys prejudicis i la grata sensació de veure que encara hi ha molts camins per recórrer dalt d’un escenari. I això que el tema de l’obra no és gens nou.

Rémi Pradère s’inspira en aquella història d’insatisfacció que interpretaven magistralment la parella formada per Leo Dicaprio i Kate Winslet a Revolutionary Road, i ho extrapola a una parella jove que vol portar un estil de vida completament diferent: ell vol quedar-se a casa per llegir Kafka, ella vol viatjar i ballar. Però lluny de l’angoixa, la frustració i la sensació de mort en vida que transmet la pel·lícula, Wohnwagen és una alenada d’aire fresc.

Només entrar a la sala ja ens adonem que no estem davant d’una obra qualsevol. Marc Salicrú (bravo, un cop més) ens involucra a l’acció amb una escenografia sorprenent. Els actors es passegen entre el públic; ens miren, ens interpel·len. Però la seva interpretació és el que més ens sorprèn. Aquí no estem gens avesats a uns personatges que defugen tan clarament el naturalisme i, sens dubte, s’ha d’aplaudir la tasca dels actors. El codi que utilitzen podria fàcilment creuar la fina línia cap a quelcom grotesc i esperpèntic, però es manté sempre a l’equilibri just malgrat la volguda gesticulació, expressió i moviment marcat i excessiu. És més, el text no funcionaria sense aquest llenguatge.

No explicaré gaire més de l’obra perquè és d’aquelles que cal viure en primera persona, només us diré que a més dels joves enamorats hi ha fum, música en directe, converses per Skype, cervesa, patates, una fada, un dimoni, una bruixa i un àngel que ens permet viure durant uns minuts la il·lusió que entenem l’alemany. I també que si bé no he sortit sabent si l’amor és un win-win o quin tipus de compromís permet que perduri, sí que ho he fet absolutament convençuda que amb Wohnwagen tothom hi guanya. Aquests joves han fet el teatre en què creuen, amb llibertat, risc i valentia, lluitant contra la precarietat amb molta creativitat; els espectadors marxem havent viscut una experiència teatral fantàstica, fresca i molt divertida i la salut del panorama teatral és una mica més forta. Llarga vida!

← Tornar a Wohnwagen: Rémi Pradère