Memòria o il·lusió?

Vells temps

Vells temps
09/07/2014

Què fa de Harold Pinter un dels dramaturgs més respectats i paradigmàtics del teatre modern? Què hi ha a les seves obres que, darrera d’una aparent normalitat, l’espectador acaba submergit en atmosferes estranyes però conegudes, surrealistes però significatives?

Harold Pinter va rebre el Premi Nobel l’any 2005 (tres anys abans de morir) per descobrir-nos, a les seves obres, “el precipici sota la irrellevància quotidiana”. Per ser capaç de reproduir sobre un escenari aquestes situacions, sovint habituals en reunions entre membres d’una mateixa família, on la comunicació és qualsevol cosa menys directa; on els gestos, les paraules, els silencis i els comentaris estan carregats del passat, de tot el que cadascú sap de l’altre, de tots els comptes pendents, retrets, enveges i mentides que, amb el pas del temps, poden acabar convertint-se en veritats, en memòries diferents d’un mateix fet.

Un altre dels elements destacables de les dramatúrgies Pinter són els detalls; la gran quantitat de detalls, a priori, insignificants que mai ho són. Flocs de neu que comencen caient -gràcils, divertits, poètics- sobre la vessant de la muntanya per transformant-se, al cap d’uns minuts, en temibles boles de neu que rodolen avall amb la clara intenció de crear conflicte i arrossegar qualsevol que s’interposi en el seu camí.

Vells temps és una obra que planteja el retrobament de dues amigues de la infància al cap de 20 anys, amb la presència del marit d’una d’elles com a testimoni de l’encontre. La posada en escena Sergi Belbel és bona, destacant, d’entre totes les decisions, l’elecció del repartiment. Un divertit i vehement Carles Martínez exerceix de perfecte contrapunt al misteriós i estranyament bell personatge de Míriam Alamany, així com a la conflictiva presència de Sílvia Bel, tots tres precisos i elegants en els seus rols fins al punt que, al cap de pocs minuts, l’espectador ja creu que Pinter va escriure aquest text -40 anys enrere- pensant en ells com a intèrprets.

Què en fem, dels records, després de 20 anys? Envelleixen també ells, deteriorant-se? Quina forma pren l’òxid a les nostres neurones? Una mica de xafogor, servida a la Sala Beckett, per a qualsevol espectador amant de les segones, terceres i quartes intencions.

← Tornar a Vells temps

Enllaç copiat!