Vània arriba al Teatre Romea com una de les apostes més arriscades de la temporada. Nelson Valente despulla el clàssic de Txékhov de qualsevol artifici per deixar-ho tot en mans d’un sol intèrpret.
És innegable que Joel Joan es llança al buit en un exercici de virtuosisme tècnic i resistència física. Interpretar els vuit personatges de l’obra durant noranta minuts és una gesta encomiable que demostra la maduresa i el compromís de l’actor amb l’ofici. Joan surt airós de la batalla, però el preu a pagar per aquesta “proesa” recau, malauradament, en la connexió amb l’espectador.
Tot i que el desplegament és digne d’elogi, la proposta pateix certs problemes de definició:
• La pèrdua de la identitat: En certs passatges, la línia que separa els personatges es desdibuixa excessivament, fent que el públic es perdi en el relat i acabi per desconnectar de la trama.
• La dificultat del gènere: Mentre que els perfils masculins tenen més cos, les figures femenines resulten poc orgàniques i difícils de creure, restant veracitat al drama txekhovià.
• El ritme: Malgrat la intensitat de l’actor, l’obra cau en moments d’una certa densitat soporífera que fan que l’hora i mitja se senti massa feixuga.
En resum, el Vània de Nelson Valente és una exhibició de múscul actoral on Joel Joan es buida a l’escenari, però el format acaba devorant l’emoció. És una proposta que s’ha de veure pel seu valor com a repte físic i interpretatiu, tot i que la manca de claredat en els personatges i un ritme excessivament feixuc facin que l’espectacle resulti, per moments, tediós i difícil de seguir.