El trencaclosques solitari de Joel Joan

Vània arriba al Teatre Romea com una de les apostes més arriscades de la temporada. Nelson Valente despulla el clàssic de Txékhov de qualsevol artifici per deixar-ho tot en mans d’un sol intèrpret.

És innegable que Joel Joan es llança al buit en un exercici de virtuosisme tècnic i resistència física. Interpretar els vuit personatges de l’obra durant noranta minuts és una gesta encomiable que demostra la maduresa i el compromís de l’actor amb l’ofici. Joan surt airós de la batalla, però el preu a pagar per aquesta «proesa» recau, malauradament, en la connexió amb l’espectador.

Tot i que el desplegament és digne d’elogi, la proposta pateix certs problemes de definició:

• La pèrdua de la identitat: En certs passatges, la línia que separa els personatges es desdibuixa excessivament, fent que el públic es perdi en el relat i acabi per desconnectar de la trama.

• La dificultat del gènere: Mentre que els perfils masculins tenen més cos, les figures femenines resulten poc orgàniques i difícils de creure, restant veracitat al drama txekhovià.

• El ritme: Malgrat la intensitat de l’actor, l’obra cau en moments d’una certa densitat soporífera que fan que l’hora i mitja se senti massa feixuga.

En resum, el Vània de Nelson Valente és una exhibició de múscul actoral on Joel Joan es buida a l’escenari, però el format acaba devorant l’emoció. És una proposta que s’ha de veure pel seu valor com a repte físic i interpretatiu, tot i que la manca de claredat en els personatges i un ritme excessivament feixuc facin que l’espectacle resulti, per moments, tediós i difícil de seguir.