Tot i que aquest és un Mamet aparentment lleuger i de la primera època, molt allunyat de drames com American Buffalo, Edmond o El criptograma, s’endevina la tendència per la concreció i per tot el que s’amaga darrera dels diàlegs, a vegades intranscendents o purament anecdòtics. L’obra, que ja des del seu títol explícit ens anuncia un homenatge al món actoral, enfronta a l’escenari a dos intèrprets de diferents generacions. Tenim el jove (Dafnis Balduz), una pàgina en blanc àvida d’aprendre i perfeccionar el seu mètode, i el veterà (Enric Majó), que comença el seu declivi i experimenta cap a l’altre una barreja d’admiració i gelosia. Una relació forçada i interessada que se’ns presenta amb escenes molt curtes, algunes de ficció (les més divertides) i moltes de camerinos o de portes endins (les més sucoses i realistes).
El muntatge de Moisès Maicas conserva l’esperit de l’autor, tot i que a vegades s’entrebanca amb tant de canvi de mobiliari i acaba enfarfegant un ritme que hauria de ser molt més lleuger. També es perden alguns matisos i subtileses, autèntics baluards de l’estil Mamet, però el treball de dos actors tant solvents contribueix a què gaudim d’aquesta festa teatral. Una festa que també serveix per homenatjar els 50 anys de carrera d’Enric Majó, al voltant del qual l’AISGE (Associació d’Actors i Intèrprets) ha organitzat una sèrie d’interessants jornades de reflexió amb diferents generacions d’actors, autors i directors.