El teatre et facilita entrar en la més profunda intimitat de les persones quan ho permeten. Llavors veiem que ho desitgen i ho ensenyen sense pudor. Per això valorem tant la gosadia de Clàudia Cedó, l’autora del text i també la de Sergi Belbel, el director que va passar per una experiència semblant. Aquesta necessitat de mostrar aquesta part tan íntima de la seva història és, i es demostra al text, terapèutic per ells i, de ben segur, molt enriquidor per nosaltres.
No és una situació extraordinària ni un fet excepcional encara que afortunadament infreqüent. El que sí és excepcional és la manera de presentar-ho, d’explicar-ho, de fer-nos partícips d’un dolor i un dol que de lluny o de més a prop havíem viscut altres vegades. Una mare perd un fill abans de néixer i com un drama sobreafegit han de prendre una decisió molt difícil: acabar amb l’embaràs pel risc que suposa per la mare i per les elevadíssimes possibilitats de mort intrauterina.
Una mare, Maria Rodríguez, s’enfonsa després de la tragèdia i la lluita amb si mateixa i la seva consciència, encarnada per Míriam Monlleó, la fan sobreviure.
Com si fos una autoteràpia psicoanalítica, el seu jo inconscient la fa anar per la via dels dolorosos records que ella vol oblidar, la sacseja, la fa enfrontar a les pors, a les ombres i als silencis, la fa parlar i l’obliga a reviure aquell moment tan dur i aconsegueix incorporar-lo a la seva vida donant-li un alè que ella no sabia trobar.
L’escenografia (un descampat brut, fosc i ple de deixalles) és desoladora, com ho son el cos i l’ànima de la protagonista després del drama. Amb gran esforç, ella li acaba donant llum en forma de globus de colors que s’alcen lentament. Tot un simbolisme que li devem a Max Glaenzel.
El guió de Claudia Cedó i la direcció de Sergi Belbel han donat un gir i una possibilitat de renéixer en una situació greu i desesperada.