Una cançó llunyana és una obra de Simon Stephens i Mark Eitzel. Stephens ens va arribar fa poc per la seva adaptació de la novel·la de Mark Haddon “El curiós incident del gos a mitja nit” que va obtenir guardons al Regne Unit, a Brodway i a casa nostra. Com en moltes de les seves obres, Stephens mostra la seva sensibilitat al dolor, a la vulnerabilitat, a la soledat. En aquesta ocasió, ens endinsa en les dificultats de les relacions familiars, en la incapacitat d’expressar uns sentiments o la impossibilitat d’abraçar a la gent estimada. Tot això habitualment s’interpreta com allunyament, indiferència o fins i tot menyspreu. Les relacions familiars poden ser molt patològiques, creen lligams eterns i de vegades tan forts que estrenyen massa, angoixen, culpabilitzen i se n’ha de fugir per sobreviure.
Tot això ho expressa Eduardo Lloveras amb una actuació magnífica, plena de matisos que el situa entre els grans actors de teatre de text. Està sublim amb aquest monòleg epistolar en el que va passant de la ràbia, a la nostàlgia i la tristesa, als records de relacions passades en la ciutat de la seva família i que ell va decidir abandonar. Tota l’estona està acompanyat per la música de Mark Eitzel i el piano de Joel Riu. Fins i tot Lloveras intercala cantant algunes melodies.
Daniel Anglès n’ha fet una adaptació acurada que ha dirigit Oscar Fabrés qui també ha dissenyat una escenografia senzilla i potent perquè no hi ha res més que l’actor i la il·luminació de Sergio Gracia precisa i adequada a cada moment de la història de manera que l’actor es va movent per un sol espai tot i que en són molts de diferents. No cal posar mobles ni decorats ni projeccions per explicar una història de sentiments amagats. Només cal deixar parlar l’ànima que és el que fa en Lloveras amb una increïble capacitat de transmetre el que sent.