Una bellissima giornata de la Cia. Kernel Dance Theatre recorre les imperfeccions de la relació entre una filla i un pare amb una sensibilitat colpidora. L’he pogut veure al Teatre de l’Aurora d’Igualada i ha estat una funció plena d’emoció.
Aquesta vegada, no ens trobem davant d’una obra basada en el text o la paraula com a eix principal, sinó que la història – circular, amb un inici i un final que es retroben- s’explica sobretot a través del moviment. Tot i que hi ha moments puntuals de paraula, i especialment un monòleg final que toca la fibra, és el llenguatge corporal el que realment transmet amb més força: gestos, silencis i coreografies que diuen allò que sovint costa expressar amb paraules. Possiblement per això, per poder entrar amb molt més facilitat en el que m’han volgut explicar, m’ha agradat més.
Hi ha moments que m’han semblat especialment emocionants. Per exemple, el ball entre pare i filla: com tot comença amb una abraçada i, a partir d’aquí, es despleguen els primers passos. Aquell instant tan reconeixible en què la filla balla amb els peus damunt dels del pare em va despertar una sensació molt íntima. És una imatge senzilla, però carregada de significat, i segurament a molts espectadors els deu portar records propis, petits fragments de vida que tornen de cop.
He de dir que l’obra està carregada de significats, però amb petits fragments de la vida, amb petites coses que són les que et recordes per tenir la idea de tot el que va passar en el seu moment.
Un altre moment que em va captivar -fins i tot diria que em va hipnotitzar- és el ball quan la filla surt a divertir-se amb catorze anys. L’escena té una força visual molt potent: tot el fons és negre, gairebé buit, i l’únic que destaca és la seva melena, d’un vermell intens, gairebé com foc en moviment. Mentrestant, el pare apareix a un costat, vestit de clar, però cada vegada més petit, més distant, com si s’anés esvaint a mesura que la filla s’allunya. És un contrast molt ben trobat, que transmet perfectament aquesta distància que creix sense necessitat de dir ni una sola paraula.
Com sempre dic, una de les coses més importants d’anar el primer dia de funció al Teatre de l’Aurora és el petit col·loqui que és realitza al final de la funció. En aquest cas sempre van comentant a partir de les preguntes que fan els espectadors i si en principi no hi ha preguntes, començen a dir la seva, a plantejar el proces creatiu, la relació entre els integrants, … fins que el públic s’anima a dir la seva.
En el següent enllaç, a més de la meva opinió he escrit el que vaig poder anortar sobre el col·loqui de la mateixa. Crec que és important per conèixer informació sobre l’obra. I s’ha de dir que al Maldà es podrà veure en unes setmanes.