Un tros invisible d’aquest món que no podem obviar
Un trozo invisible de este mundo
Fa gairebé un any, vaig poder veure l’espectacle al seu espai originari, las Naves del Español de Madrid, no sense certes pors per les bones crítiques i per pensar trobar-hi un discurs massa tendenciós de l’autor del text, Juan Diego Botto (a qui, d’altra banda, admiro dins i fora de l’escenari), però no. La ideologia i el discurs fàcil deixen pas a un missatge sobre el qual l’espectador haurà de reflexionar, valorar i resoldre per ell mateix. Com a la vida. Botto ens situa davant cinc històries crues i doloroses sobre la immigració, l’abús de poder, la injustícia o la nostàlgia.
Destacaria l’impactant l’esforç interpretatiu d’un Botto que et mira directe als ulls, que t’atrapa i de qui ja no en pots escapar i l’encert del director, Sergio Peris-Mencheta que ha creat una escenografia simple i despullada però simbòlicament molt efectiva.
Una obra, per desgràcia, encara massa necessària.