Tot i que no ho sembli, una sola persona pot fer trontollar el sistema establert. Potser no el podrà canviar, però si podrà moure una mica, encara que siguin mil·límetres, una injustícia o un pensament ranci i contra tot progrés. Perquè potser el món està agafant una deriva trista i retrògrada, però això no vol dir que no ens haguem de plantar i dir que no permetrem que sigui tan fàcil tirar per terra drets aconseguits i canvis de mentalitat innegables.
Aquesta peça teatral de Jumon Erra i Pol Sanuy parteix del diari d’un soldat de la Guerra Civil, concretament del tiet-avi de Sanuy. Les seves experiències i reflexions serveixen per crear un relat que parla de les guerres socials, físiques i emocionals que comparteixen les persones tot i estar en diferents èpoques.
El Kai i l’Ària són dos germans a punt de participar al Benidorm fest, però una nit abans de marxar cap a la competició en Kai i el noi amb el que està pateixen un atac homòfob. Aquest acte es converteix en el punt d’inflexió de Kai per plantejar-se què està fent amb la seva vida. Decideix fugir i amagar-se a la casa familiar que tenen al Pallars, on la seva tieta -amant dels esperits- el farà mirar més enllà.
El text que signen Erra i Sanuy és punyent, divertit, ràpid i molt atractiu. El públic s’enganxa amb la primera cançó d’aquest musical, composta, com totes, per Mireia Morera. L’encaix entre la part musical i el discurs vital i reivindicatiu conforma una producció potent que connecta amb l’espectadora sense dificultat. La interpel·la i la fa còmplice de la seva denúncia, les seves pors i la seva commoció davant d’un present que se sembla massa a un passat que es creia oblidat i abolit.
Sanuy i Morera protagonitzen aquesta obra, acompanyats per Àssun Planas com la tieta sàvia. Els joves intèrprets fan un treball magnífic d’entrega total. Es deixen la pell i es nota el seu compromís amb la narració. A més, es tracta de dos torrents de força descomunal que arrasen en cada moment musical, arrosseguen al públic interactuant amb ell i el fan viure tot el relat com si fos propi. Unes interpretacions i unes veus magnífiques.
Una proposta molt interessant que, encara que cap al final estira una mica el relat, és necessària per posar sobre la taula una realitat actual que està fent mal a la societat, que sembla que no es pugui aturar, però a la qual s’hi ha de plantar cara per continuar sent lliure i nosaltres mateixes.