Tot el que necessites per anar al teatre

Àngel Llàcer: Un cop l'any: Producte generacional i nostàlgic

Àngel Llàcer: Un cop l’any
21/11/2017

L’any 1978, el director Robert Mulligan ja va dur al cinema aquesta obra de teatre de Bernard Slade. Així és com vaig descobrir, anys més tard, una història que barreja comèdia, romanticisme i nostàlgia. El seu principal encant és que parteix d’una premissa original -una parella d’adúlters decideix trobar-se només un cop l’any fins al final de les seves vides- per acabar explicant la història dels protagonistes i també la de les tres últimes dècades del país. A la versió americana es començava pel 1951 i el període escollit comprenia moments com l’arribada a la lluna o la guerra de Vietnam. Aquí, en canvi, el traductor i adaptador Hèctor Claramunt ha triat sàviament el període de la transició, començant pel 1976 i allargant la relació fins al canvi de mil·lenni. Un període que ens permet recordar personatges i fets destacats, com ara les primeres eleccions democràtiques, el cop d’Estat, el Mundial de futbol, la Movida madrilenya, el retorn de Tarradellas, els Jocs Olímpics de Barcelona, etc. Es tracta només del marc, però un marc prou important com perquè vàries generacions d’espectadors s’identifiquin amb uns temps ja passats que, en alguns casos, recorden amb nostàlgia.

A part de l’embolcall històric, el text destaca per com s’explica la història romàntica, que involucra a tercers i que deriva cap a moments molt tendres i també de molt dramàtics. Àngel Llàcer ha sabut portar el relat amb precisió i bon sentit del ritme. Tot i que comença amb una escena una mica sobreactuada i no treu suficient partit del decorat -25 anys donen per molts detalls escenogràfics-, la peça funciona i convenç. David Verdaguer i Mar Ulldemolins aboquen tot el carisma possible i aconsegueixen moments tan divertits com el del part o el de la trucada telefònica. Evidentment, estem davant d’un producte comercial pensat per a atreure a milers espectadors… i vist el resultat crec que no van del tot errats.

← Tornar a Àngel Llàcer: Un cop l'any