Basat en uns fets reals que van ocórrer a Estocolm al 1792, l’assassinat del rei Gustau III, Verdi escriu aquesta obra que s’estrena a Roma el 1859 situant la història a Boston ja que era difícil que s’acceptés a Nàpols un magnicidi i una infidelitat a tal alt nivell.
Sota la direcció de Jacopo Spirei, l’elegant producció de Graham Vick utilitza una escenografia senzilla carregada de simbolisme. El gran monument funerari que va canviant de posició ajudat d’unes carres giratòries demostra la gran tragèdia que envolta tota l’obra, la mort com a element principal. És inevitable comparar-la amb la que recordem de Calixto Bieito de l’any 2017, molt més vistosa en el vestuari i les escenes. Va tenir crítiques per alguns moments agosarats i trencadors. La crítica es va limitar a dir que el públic del Liceu no acceptava Bieito i el va titllar de conservador. Puc afirmar que el públic del Liceu és elegant i no accepta escenes de violència gratuïta o el mal gust. En tot cas, tothom recordarà aquell Ballo que va fer parlat tant.
En aquesta producció, el cor, dirigit per Pablo Assante està situat en una alçada del escenari i només podem endevinar que són allà per les mans enguantades i els barrets. L’escenari, en canvi és ocupat per una companyia de ballarins que donen color i els seus moviments, impecables, segueixen perfectament el ritme de la música.
Arturo Chacon-Cruz era el Ricardo en el nostre torn, el governador de Boston, en realitat el rei Gustau III enamorat d’Amèlia (Saoia Hernàndez), la dona de Renato, el seu millor amic i col·laborador. Chacón-Cruz és un tenor líric d’una gran potència i força. Saoia és una soprano de coloratura que va emocionar al públic. Tots dos són papers molt difícils per la seva llargada i el manteniment del dramatisme. L’altre solista principal era Ernesto Petti, baríton dramàtic que va saber transmetre la ràbia i la gelosia. No ens podem oblidar de la fetillera Ulrica, encarnada per Okka von der Damerau que té un paper molt breu de mezzosoprano però clau en el argument de l’obra ja que transmet el presagi de l’assassinat de Ricardo. Aquesta òpera és un treball de veus, en paraules del director musical Riccardo Frizza que ressalta també la presentació que fa Verdi de cada personatge amb el seu propi leit motiv.
És una obra que podria ser exuberant amb un ball de màscares venecianes que haurien donat molt de color a l’escena final. L’escenari queda moltes vegades buit i despullat tot i que el cos de ball l’omple amb l’elegància dels seus moviments.
El conjunt però, és magnífic i molt recomanable. Queden poques funcions.