Les comèdies romàntiques aporten al públic una història maca i divertida on dues persones, normalment oposades o que a primera vista no tenen res a veure, connecten d’una manera inesperada i veuen en l’altra coses que ningú més pot veure. És aquesta mirada més enllà la que fa que s’enamorin o, més aviat, trobin en l’altra una persona que els acompanyi per a la resta de la seva vida – o fins a un any després que acabi el final feliç que se’ns mostra. Però què passa quan la història que decideixes explicar no vols que estigui basada en clixés i, a més, vols que sigui realista? Que no és tan fàcil com sembla a primera vista…
Helena Tornero en aquesta obra situa a una escriptora davant la tessitura d’escriure una història d’amor i, amb l’ajuda d’altres persones, intenta trobar un inici, nus i desenllaç que sigui versemblant a la vida real. Però la seva mare, a qui li va prometre escriure aquest relat, no està d’acord amb el seu punt de vista, perquè precisament les narracions d’aquest gènere tenen com a objectiu oferir als lectors o espectadores un conte que, tot i que força improbable, sigui més o menys possible. Durant l’elaboració d’aquest text, l’escriptora es col·locarà davant d’un mirall que li farà saber més d’ella.
Divertida i molt amena, aquesta producció compta amb el segell d’Israel Solà a la direcció i això es nota. L’escenari està ple de dinamisme, vitalitat i llibertat de moviment, uns elements que impulsen la construcció del relat i l’eleven exponencialment. El ritme i la interacció entre els personatges és intrèpid i accelerat, la qual cosa ajuda a que l’obra sigui vista com un moment fugaç i vital. És aquesta, i les magnífiques interpretacions, les claus d’aquesta producció.
L’espectadora absorbeix la informació i es deixa emportar pels personatges i per la narració, es diverteix, riu i s’emociona amb el relat. Aquest viatge emocional fa que aquesta obra sigui una experiència addictiva. Això sí, hi algunes trames obertes que no s’acaben d’explicar o tancar, que deixen una mica inacabat el text i al públic amb ganes de saber algunes de les qüestions que semblen clau per a la motivació de la història.
Absolutament fantàstiques i fantàstics estan Ester Cort, Fermí Delfa, Sandra Pujol Torguet, Roger Torns i Teresa Vallicrosa, els i les arquitectes de la motivació i l’alegria que es transmet al pati de butaques. Les seves ganes i forces traspassen la producció i contaminen a l’espectadora amb la seva il·lusió i passió.
Diverses escenes sobresurten en aquest relat en la recerca de l’amor més proper a la realitat. Però si n’hagués de triar una seria, sens cap dubte, el moment karaoke. No hi ha res que demostri més amor que oferir-se a gaudir dels possibles desafinaments i el mal gust musical de l’altre.