Amb Tu em vas prometre una història d’amor, Helena Tornero ens regala una comèdia romàntica a contracorrent, lúcida i emocionant, que sap riure’s dels tòpics mentre ens reconcilia amb ells. L’obra arriba dirigida per Israel Solà (La Calòrica), que imprimeix al muntatge una energia i una intel·ligència escènica vibrants. El resultat: una peça que és alhora reflexiva, entretinguda i profundament honesta.
La dramatúrgia parteix d’un plantejament brillant: una autora —alter ego de la pròpia Tornero— intenta escriure una comèdia romàntica com les d’abans, arran del desig exprés de la seva mare i de l’obsessió de la primera per satisfer-lo quan la segona ja no hi és (si més no, en vida…). Però de seguida queda clar que ja no és tan fàcil parlar de l’amor amb la innocència d’altres temps. El gènere està contaminat, qüestionat, passat pel sedàs de la crítica feminista i de la realitat líquida de les relacions modernes. Davant d’això, què vol dir avui escriure una història d’amor?
Aquest conflicte es converteix en el nucli de l’obra. L’autora —magníficament interpretada per Ester Cort, plena de matisos i ironia— es converteix en protagonista activa del relat, i presenciem com la ficció va prenent forma davant dels nostres ulls. Els personatges sorgeixen, els dubtes també, i l’amor s’hi obre camí, entre post-its, assajos i contradiccions.
Sandra Pujol i Fermí Delfa formen la parella dins la història de ficció que es vol escriure. Ells encarnen l’esperit romàntic de l’obra, però també la seva evolució: comencen gairebé com arquetips i, a mesura que la peça avança, es tornen cada cop més reals, més vulnerables. La seva química és palpable, i les seves interpretacions tenen moments de gran comicitat i d’autèntica emoció. Especialment destacable és la feina de tots dos. Ell aporta una mirada tendra i desarmant al personatge masculí, allunyant-se dels clixés habituals. Ella, fresca, ràpida, amb una agilitat i una naturalitat gairebé espontània que enamora.
Una menció especial mereix Teresa Vallicrosa, en el paper de la mare. La seva presència és sòlida, càlida, i plena d’ironia. És ella qui activa, en el fons, la tensió dramàtica i sentimental de l’obra. Amb una contenció emotiva molt afinada, representa aquell desig que molts espectadors comparteixen: tornar a creure en l’amor com a ficció salvadora. Roger Torns, per la seva banda, aporta el contrapunt còmic i desencantat, ajudant a equilibrar el to i mantenint el públic atent i divertit.
La direcció d’Israel Solà és, senzillament, esplèndida. Amb l’enginy que ja hem vist en altres muntatges de La Calòrica, Solà transforma l’escenari en un espai viu, ple de dinamisme visual i ritme narratiu. L’ús de recursos escènics com les projeccions, els salts temporals, les interrupcions metateatrals i fins i tot un inesperat número musical final —que recorda els finals apoteòsics del cinema clàssic— ofereix una experiència teatral completa, entre el joc i la sinceritat.
Però més enllà de l’embolcall formal, Tu em vas prometre una història d’amor destaca per la seva capacitat de connectar emocionalment amb l’espectador. L’obra no es limita a qüestionar els mecanismes del gènere. En fa una anàlisi crítica, però també una reconstrucció afectiva. I és precisament aquest intent —audaç, tendre i sincer— el que converteix la peça en probablement una de les propostes més memorables de la temporada.
El títol no enganya: hi ha promesa, hi ha història i hi ha amor. Però tot plegat passa per un procés de transformació. És una història d’amor del segle XXI: desbordada de dubtes, plena de contradiccions, i tanmateix profunda i real. És una peça per a escèptics de l’amor i per a aquells que encara, en silenci, hi confien. Una obra brillant, viva i molt recomanable.