La Trilogia de la imperfecció que està oferint aquesta temporada la Sala Atrium engloba tres dels millors personatges femenins de la dramatúrgia europea: Nora (Casa de nines), Júlia (La senyoreta Júlia) i Nina (La gavina). Ara ha tocat el torn a l’obra d’Strindberg i Raimon Molins, director del projecte, ha tornat a jugar molts sàviament amb les projeccions, l’espai sonor i l’actualització d’una obra que habitualment costa d’entendre fora del seu context. El resultat és brillant, fins i tot podríem dir que hipnòtic. Les projeccions de diferents versions cinematogràfiques de la peça ens serveixen flashbacks molt interessants, a la vegada que ajuden a veure el què passa darrera les parets i les portes tancades. Els anacronismes (magnífica entrada de Júlia vestida d’època actual) i la barreja d’idiomes i d’altres recursos fa que el conjunt esdevingui ric a l’hora de transmetre emocions ben diverses.
És cert que a vegades la tecnologia pot arribar a aclaparar o despistar, i fins i tot podríem dir que les transicions que presenta l’argument no sempre es resolen de la millor manera. Però hi ha idees boníssimes, moments estèticament brillants i unes interpretacions que freguen l’excel·lència (magnífic el Jean de Jordi Llordella). Tot plegat, un projecte arriscat que assumeix la seva naturalesa des del principi i que no té por a res. Una manera brillant de recuperar i reciclar clàssics que ja no es poden fer només de la forma original.