El compromís social d’Arthur Miller treu el cap en moltes de les seves obres. El dramaturg nord-americà mostra en elles una ferotge crítica a la societat americana i als seus valors conservadors. La seva actitud contrària a la intervenció americana a Corea i Vietnam i el seu inicial flirteig amb el marxisme van suposar-li força problemes amb la Comissió d’Activitats Antiamericanes, que l’acusava de vinculació amb el Partit Comunista.
Aquest és també l’aire que es respira a Tots eren fills meus, un judici que té per jutges el temps i una joventut que maldava per superar el cruent conflicte bèl·lic que havia enfonsat la societat estatunidenca en una rabiosa crisi d’autoestima. El veredicte no podia ser més dramàtic. L’obra, de 1947, que va ser adaptada exitosament al cinema l’any següent, aprofita la discrepància moral d’Ibsen a L’ànec salvatge entre dos socis, i es basa en una història real destapada per la mateixa sogra de l’autor en un diari de Nova York: una dona havia denunciat el seu pare per haver venut peces defectuoses a l’exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, amb unes fatals conseqüències en forma de vides humanes.
La direcció de David Selvas és fantàstica, i l’espectacle esdevé rodó. Un plaer teatral encapçalat per un Jordi Bosch que té el talent de ser el personatge, més que no pas interpretar-lo. Mesurat, equilibrat, real, és Joe Keller, l’empresari que donava per fet que, per haver-ho donat tot per l’empresa, podia viure d’esquena a una veritat que amagava però que li acabaria petant a la cara. L’Emma Vilarasau, la Clàudia Benito i l’Eduardo Lloveras tenen un paper espectacular, a l’alçada del drama que porten a l’escena, ple de matisos, sensibilitat, energia i capacitat de transmetre emocions. De fet, tot l’elenc hi té un paper immillorable.
L’espai escènic, l’ús de la música en els moments clau i, sobretot, la potència d’un inici que deixa petjada, construeixen un tot ben travat. Potser caldria revisar la il·luminació dels espais d’entrada i sortida, a banda i banda del jardí, ja que resten molt foscos. Allà, la que es preveia imponent entrada de George Deever (Quim Àvila) queda descafeïnada, entre la penombra. De fet, se li esperava més força en general, al personatge. Era tanta l’expectativa, tant olorar el conflicte, que el suc de raïm i les salutacions afables separen en excés l’espectador de les clatellades que restaven per venir, i el contrast és excessiu.
Dues hores de dialèctica i tensió, d’incertesa i de sospita, que es converteixen en un regal. Una obra imprescindible, d’un dels més grans dramaturg de tots dels temps. L’art per jutjar la societat, i per destapar les vergonyes d’una època (com tantes altres) que sovint cal reescriure per no oblidar.